Brainrot
Cada any, l’Oxford University Press –una de les editorials universitàries més antigues i prestigioses del món– elegeix la paraula de l’any. El darrer cop, ha atorgat aquest honor a “brainrot”, un terme popularitzat per la cultura d’Internet el qual fa referència a la podridura mental o deteriorament cognitiu que causa el consum excessiu de contingut audiovisual trivial.
Potser heu detectat que us passen les hores fent lliscar amb el dit vídeos breus i mems absents d’exigència intel·lectual de cap mena, mentre us neix sota el nas un somriure babau? O potser, de fa un temps, costa més llegir o concentrar-se en tasques que requereixen atenció? Heu observat que algú del vostre entorn repeteix expressions sense sentit aparent, com ara ballerina cappuccina o bé oh, no, la polizia? Quan un àudio o un vídeo dura gaire, sentiu impaciència? Doncs aquests són alguns dels senyals de patir brainrot o, dit d’una altra manera, de tenir el cervell trencat.
Encara que sembli un mot innovador que pertany sobretot a les generacions Z i Alfa, en especial als infants que han crescut totalment immersos en l’entorn digital des del naixement, el pioner a utilitzar aquest concepte va ser Henry David Thoreau, l’any 1854. En el seu assaig Walden, l’autor elabora una crítica sobre el ritme accelerat de la vida en la societat industrial d’aquella època. Així, Thoreau compara la podridura del cervell amb la de la patata i l’atribueix al fet que les persones s’han allunyat de la natura, de la reflexió i de l’espiritualitat.
Actualment, l’ús del vocable brainrot ha adquirit un sentit irònic i fa referència, sobretot, a la cultura digital hiperestimulant i de consum ràpid, i a tot el que forma part del context social dominant. Que l’Oxford University Press hagi elegit aquesta paraula, en realitat, és una alerta del declivi intel·lectual que cavalca desbocat cap a l’abisme: només cal veure la tendència dels resultats de les competències bàsiques en el sistema educatiu, entre altres coses.
La desconnexió de la realitat que provoca tenir el cervell infestat d’imatges i sons alienadors que desfilen els uns darrere els altres, durant sis, set o més hores cada dia, no només ens fa menys racionals, sinó més manipulables. Gairebé ha arribat el dia en què pensar serà un esforç tan descomunal com desacostumat.
