Aquellsestius
Aquells estius meravellosos de la infància que feien olor de blat acabat de segar i préssec madur, quan el dia semblava que no s’acabava mai. Aquells estius que devoràvem les aventures de Rovelló, mentre els grans feien la migdiada. Aquells estius en què fèiem rodar la bicicleta fins que treia fum i, de vegades, l’oblidàvem a la plaça i l’endemà encara hi era. Aquells estius que sopàvem meló i arengades, a la fresca, i amb la darrera mossegada encara per engolir sortíem a jugar amb la colla. Aquells estius en què apreníem a nedar sense classes pagades i passar la tarda a la piscina era el paradís. Aquells estius que pintàvem pedres i les veníem en una paradeta improvisada al davant de casa, i només pagaven els avis o alguna veïna, amb un somriure i un parell de pessetes.
D’aquells estius en què el temps a penes passava ja no en queda res, només quatre records fragmentats per la vida adulta. I no és estrany que a un infant del segle XXI li sembli un càstig gaudir de les vacances sense el mòbil a la mà, sense els jocs d’ordinador ni disposar de plataformes de streaming que contenen opcions de distracció incomptables a només dos clics de distància. Les coses han canviat i és natural que sigui així, per això cada generació desa a la memòria els seus retalls d’identitat comuna.
La infància és l’estiu més llarg, l’estació que mai més regressa. A tot estirar, la podem tornar a intuir quan els infants són els nostres fills, o més encara, els nets. Potser per això la felicitat s’identifica sovint amb l’ociositat de les vacances i amb els anys en què érem joves, fins i tot criatures, quan ignoràvem els problemes i teníem tot el temps del món al davant. I també amb la llibertat de deixar passar les hores sense haver de fer res ni que ningú ens mani, però sense parar quiets ni un moment. En canvi, ser feliç gairebé mai es relaciona amb la possessió d’objectes, encara que siguin valuosos, sinó, al contrari, té molt a veure amb aquelles vivències senzilles que tot just brillen un instant: determinades olors, com la de la crema solar, o sabors, com el dels albercocs sucosos, acabats d’agafar de l’arbre. També amb la nostàlgia dels genolls pelats, amb viure sense cap altre rellotge que el del campanar del poble o agafar mores d’un esbarzer i embrutar-nos els dits.
