Esposes neotradicionals
Els darrers temps ha irromput a les xarxes socials un fenomen que, almenys en aparença, ressuscita èpoques pretèrites pel que fa al paper de la dona dins de la família: l’anomenada tradwife o esposa tradicional. Les pioneres d’aquesta tendència solen ser ciutadanes de països del Primer Món, en què els drets de la dona s’han assolit a pic i pala i amb comptagotes, des de fa tot just un manat de dècades. En canvi, les tradwifes mostren al món sencer com és de meravellosa la seva vida sense haver de malvendre el seu temps en un despatx o en una fàbrica a canvi d’un sou sovint minso, i després tornar a casa realitzades, amb sort, però sobretot cansades, amb mal humor i amb zero ganes d’estar pels fills i la parella. I això, elles –impecables i bellíssimes– ens ho xiuxiuegen des de cases impressionants, cuines de revista, vestides amb roba romàntica, molt femenina, o –depèn del cas– amb patrons sofisticats i talons de pam que mai cap de les nostres àvies o mares i ames de casa van portar dins de la llar. Mentrestant, veiem com baten mantega amb un estri manual, o couen un pa tan cruixent que, quan surt del forn, l’olor sembla que traspassa la pantalla. I tot això, i molt més, ho fan sempre amb un somriure càlid i un posat dòcil. Ens ho expliquen amb veu suggeridora, una mica greu, com el ronc d’un gat satisfet, amb un o dos bebès a coll i tot de mainada al voltant, sempre nets i polits, com si sortissin de missa un diumenge de festa major. Al seu costat, de tant en tant, apareix el marit proveïdor que s’ho mira amb delit. Tot és perfecte, harmoniós, dolç.
El missatge no és innocent, perquè és evident que les joves ara s’emmirallen en els models que promouen els algoritmes. Ja no volen ser com les seves mares, dones imperfectes que treballen tothora fora i dins de casa. La realitat, però, és una altra. El que les tradwifes venen només és ficció, una actuació amb un guió ben pensat, una posada en escena minuciosa. Són la cara visible d’un equip que treballa per a elles. Només sota els focus, guisen o fan pastissos, col·leccionen vaixelles, donen menjar a les gallines o fan poms de flors. Mai netegen, fan la bugada, planxen o endrecen la cuina. Això ja ho fa algú altre, després de cada gravació. Com diu Shakira, les dones ja no ploren, ara facturen.
