Un any més

Quan s’atansen aquestes dates, les famílies ens reunim per celebrar les festes i en molts casos ens fem una pregunta dicotòmica: “Què ha estat el millor i el pitjor de l’any que acaba? Es tracta doncs de fer balanç i fins i tot de vegades plantejar-se nous propòsits i metes per a l’any següent. En el nostre cas, parlant del bàsquet a Lleida, com en la vida real, suposo que en funció de a qui l’hi preguntem, les opinions podrien no coincidir. Tanmateix, en lloc d’indagar en el pitjor, m’agradaria que ens preguntéssim si es faria alguna cosa diferent i què seria.”M’atreveixo a afirmar que aquesta reflexió ja l’han fet tant la presidència com la direcció tècnica, ja que no dubto que, per gestionar un club, s’ha de fer aquest balanç constantment. Des del punt de vista de l’aficionat, ha estat un any valent. Vam haver d’afrontar la pèrdua del jugador referent i malgrat això, vam estar en play-off i amb les grades plenes. A l’inici de la temporada actual, equip nou, lesions, construcció i definició de rols, el que no ens va permetre competir al nivell a què estem acostumats. Però de nou, menció especial a l’afició, que partit a partit ha seguit a la grada donant suport. En aquest moment, el futur és prometedor, els resultats acompanyen i l’afició segueix.Llavors, crec que tots coincidiríem que indubtablement el millor és l’afició. La segona pregunta, què es faria diferent (en cas que es consideri)? Dins del món de l’esport forma part del joc i són els reptes a què repetidament s’enfronta qualsevol club. Ahir, davant el Clavijo, es va posar la cirereta a un any que, malgrat les dificultats i els canvis, s’ha aconseguit mantenir aquesta gran afició.