Això és un desastre
Després del daltabaix davant del Castelló B, que fa qüestionar-se al personal si els disgustos a casa es converteixen en una cosa crònica, cal fer, així, a cop calent, dos reflexions. La primera és que, si ens atenem al que hem vist, a aquest Atlètic Lleida encara li falta un bull per caminar amb pas ferm per la categoria i després de nou jornades disputades ja seria bo que aquest arribés al seu punt d’ebullició adequada. I la segona, que també fa l’efecte que els de Gabri encara no s’han fet al Camp d’Esports. És com si no ho sentissin com una cosa pròpia, com la seua casa. D’acord, a l’AEM li està succeint exactament el mateix i el Lleida FC, que si presumeix de propietat, encara no ha guanyat, però no en aquesta Lliga, sinó des del desembre del 2024. Sigui com sigui, les coses no estan sortint com s’esperava. I la victòria davant de l’aleshores líder Barça Atlètic i el bon partit davant de l’Espanyol a la Copa del Rei, amb tots els condicionants copers que s’hi vulguin posar, semblen, ara mateix, un miratge, perquè la realitat, tossuda i capritxosa, és que l’equip està en posicions de descens amb una jornada menys per disputar-se.
Sí, res no és definitiu, encara hi ha marge de millora, però les sensacions, en forma de desajustos i incompensibles perdudes de concentració, no són gens bones i no conviden a l’optimisme dins d’aquesta espiral de mals resultats que, ara mateix, domina l’antany plàcid univers del futbol lleidatà.
