Habitació 666
Si vostè té un moment, ara que comença la santa setmana, convido a fer una reflexió sobre una casuística que no tinc clar si només m’altera a mi o provoca torbació general. En què hem convertit les habitacions d’hotel del segle XXI? En una gimcana? Hi ha alguna mena de càmera i algú s’espixorra de riure per les nostres aventures per obrir la llum, apujar una persiana o arribar a la carxofa de la dutxa?
Perquè a veure, cartes sobre la taula. Potser vostè fa metre vuitanta, que Déu li doni molta salut i un aplaudiment general, però la majoria tendim a David el Gnomo: entres a la dutxa engegues la canella i pam!, xàfec d’aigua freda perquè el darrer que l’ha usada ha deixat allò de l’efecte pluja dels dallonsis que et xopa i congela com gat moll. Jo, previsora i malfiada, ja fa temps que conec l’enemic i opto per entrar al receptacle i, abans d’obrir cap aixeta, agafo la carxofa de la dutxa i... –Atura’t, Martí! Has dit agafar la carxofa de la dutxa? Ha!– Aquella carxofa de la dutxa que t’han deixat a una alçada que ni fent puntetes hi arribes? La que intentes agafar tot fent saltironets mentre reses perquè el sòl sigui provadament antilliscant? La mateixa que t’acaba caient implacablement sobre el cap?
Més. Entres a l’habitació després del desafiament targeta digital, porta i llumetes. Tot fosc, no veus un interruptor enlloc. Deixes la porta oberta que entri llum del passadís; no prenguem mal. De cop, no em pregunti vostè per què, la gent tendim a fer un aplaudiment i a mirar enlaire a veure què passa. No passa res. Repetim. Plac-plac. Dos aplaudiments i el gran Houdini no fa la màgia. Allà continuem, a les fosques. Al final, no és domòtica, és disseny, i resulta que els panys estan tan ben integrats al mobiliari que no hi ha Déu que els trobi. Ara, ja et mires la persiana, encara abaixada, busques botonets integrats i et disposes a la nova batalla: ella, la persiana, i tu. I al final els 10 coixins. Per què vull tants coixins si cap és EL MEU i demà les meves cervicals estaran més desendreçades que el calaix de l’Exin Castillos. Si pot descansar aquests dies, faci-ho, si no tirem de la frase “ja reposarem quan morim”. Amén. Que segurament importa poc, tot això, però que quedi dit.
