El dia de la meva vida
Si vostè té un moment, reflexiono sobre aquell moment en què, sense buscar ni pensar, tens la sort d’ensopegar amb éssers que marcaran la teva existència i, amb fortuna, esdevenen la persona de la teva vida.
Feia la calor terrible d’una tarda de la primera setmana d’agost a la Segarra. Eren quarts de sis i un xavalet suat com un poll, de nervis i de xafogor, esperava neguitós aquella pubilla d’inacabable melena rossa que entrava de bracet de son pare. A aquell home, carregat d’arrugues de sol de secà, poques vegades se li havia vist una rialla tant franca. Portar una filla a l’altar deu ser una cosa tremenda, perquè sense dir res, ho estàs dient tot.
A partir d’aquí, han anat passant els anys. Primer, d’una forma lenta a mans de la inexpertesa en l’art de viure i pactar i provar i ensopegar i aixecar-se i apostar i seguir... Després el nen i la bufetada de realitat: ja no tens vida, sinó que tot gira al voltant d’aquell ésser impecable que sempre riu mentre et mira amb cara de lluna i travessa la teva ànima per sempre més. Més tard, ella, la nena, que arribava amb cara de desconfiança, però que t’acaba regalant la sort de tenir un picarol de vida, una llum que sempre existeix quan hi ha una mínima ombra. Regals impagables, ell i ella. La nostra sort en mig d’una lluita ferotge dia a dia, projecte a projecte, batalleta a batalleta, factura a factura, febrada a febrada, decepció a decepció, triomf a triomf.
Però hem rigut tant, oi, vida? Potser aquesta ha estat la nostra sort. La constatació que malgrat alguna bufetada vital, que lògicament han arribat i hem entomat, sempre tot es pot relativitzar i regar amb una mica de vi, també del barat quan toca, i enriallar-se. Mirar-se als ulls i reconèixer cada arruga i buscar aquella olor que és cor, és pell, és casa i és ànima. I demà? Bah! Demà no l’ha vist ningú.
Fa 30 anys que ens vam dir que sí i jo vaig tenir la sort de poder estrenar vida amb un d’aquells homes bons, savis, generosos que sí que estimen amb bogeria les dones. Un paio amb swing. I tornaria a dir que sí, ara mateix, tot i que se m’ha quedat sense un pèl a la testa, tu! –Calla, veu interior, no trenquis el rotllo, ara, bruixa!–. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
