Therian o furry
Si vostè té un moment m’agradaria que paréssim màquines que ens va el carro pel pedregar. Li ben juro que pensava que era una broma macabra com tantes de les que entomem en aquests temps esbojarrats que ens fan anar sense frens i sense senderi, però no, els therians són un fet i han vingut per quedar-se.
Si vostè és un therian s’ho notarà perquè s’identificarà a nivell espiritual, psicològic i s’agradarà més sent un gos, una foca o un lloro que essent una persona humana. També sentirà la necessitat de sortir al carrer amb una cua de gos −si vostè se sent lloro, no, clar− fent guau o miau, portant una màscara i caminant a quatre potes. Si vostè tria ser foca, la cosa se li complica, però senti’s vostè lliure, que de basses n’hi ha moltes.
El terme therian prové de la biologia i serveix per parlar d’éssers que pertanyen al grup Theria, és a dir, mamífers, marsupials i els seus ancestres. Fins aquí la teoria. La pràctica, allò que veiem a les xarxes i per algun parc públic també, és que són personetes joves fent d’animalons. Hi ha un estudi de la Universitat de Cambridge que estudia les noves identitats de la modernor i que conclou que les persones que s’identifiquen amb coses diferents a allò humà s’han de descriure com a persones-animals, licàntropes, teriàntropes i, si ho vol més actual, otherkins. Com diu la meva amiga #lakosasekompikka.
Buscant informació, em trobo aquesta frase −agafi aire− “no confondre els therians amb els furries”. Molt bé, expliqui’s, sisplau. Es veu que “els furries formen part d’un fandom basat en l’antropomorfisme” −pulmons plens, vagi rebufant l’aire avall− mentre que “els therians es relacionen amb una forma d’identitat més profunda” −solti aire i aguanti pulmons buits. Fet i debatut “els furries no creuen que siguin animals i els therians, en essència, se senten d’una altra espècie” −aire fora i de cap al vermut.
Si jo fos therian, no sé pas quina criatura escolliria, potser una cucaburra que sempre riu, tu, i m’estalviaria anar de quatre potes que ja no estem per mambos. I la tranquil·litat que dona saber que, des d’ara, si ens criden “Animaaal!”, ja no es farà ni pessigolles... Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
