Un món d’ismes

Si vostè té un moment m’agradaria que ens aturéssim a observar el món d’ismes que inventem cada dia. Em refereixo directament a la quantitat de paraules que creem per definir nous estirabots o noves particularitats de la nostra societat i que endrecem amb el sufix -isme.

Observi. Sense buscar gaire, he trobat 1.780 paraules catalanes acabades en -isme, la qual cosa, de per si, ja representa un sisme.

No ens abandonem a l’abisme per aquell inicial laisme o el prou brandat ateisme quan avui hi ha coses que pesen massa, com el divisme en relació directa amb l’egoisme o el hipisme, que seria una altra forma de modisme, de cara o de cul, al civisme.

Són temps de iuppisme, papisme i poc proïsme. Ja em dirà vostè! Massa feixisme i racisme acompanyats de sobredosis de sadisme i en línia amb un sexisme en alça, diguin el que diguin. La vida passa volant des del baptisme fins que t’enfrontes a l’edatisme. Allà és on topes amb l’autèntic caïnisme i optes pel ciclisme que et permet tornar al cofoisme considerat un cultisme.

Ha mort l’erotisme a mans de l’exotisme i l’estilisme imposats per una mena de lobbisme que ratlla, amb perdó, l’onanisme.

Hem de tornar al nudisme, a l’essència del pactisme des del realisme i si vostè vol des de l’utopisme. Només en sortirem amb l’activisme, deixant de banda l’alarmisme i posant per davant l’altruisme lluny de l’amiguisme o l’arribisme.

Ens ha tocat un món que agrada de presumir de dinamisme, d’efectisme o empirisme, però que peca encara massa d’enxufisme, vedetisme i esnobisme. També de nepotisme. Vivim al regne de l’eufemisme que usem com exorcisme per amagar fanatisme o fatalisme.

El que està de moda és l’idiotisme, l’incivisme i el lletgisme que ens deixen a mans del pessimisme. Però no permetrem mai que el populisme ens deixi en un estat de quietisme i simplisme que ens replegui en el perillós apriorisme. No tot i no sempre és casualisme. El que ens porta al cataclisme no és només el consumisme o el cretinisme. El que ens mata lentament és el derrotisme que inocula el dogmatisme.

Per això reivindico l’estoicisme, l’optimisme i l’hipnotisme que desperta, per exemple, un senzill “bon dia!”. No és simbolisme, cregui’m. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.