Tragar “mal menor”
Durant anys Catalunya va viure un projecte polític que va aconseguir engrescar milers de persones. El final d’aquest projecte polític –el procés– el coneixem molt bé: l’Estat, davant aquest perill, va fer treballar a fons tots els poders que tenia al seu abast. Ho va aturar, ho va perseguir després i ara es dedica a desmuntar-ho tot peça a peça i a consciència. En aquesta feina hi va col·laborar tothom: el PP, el PSOE, la judicatura, el món empresarial, la policia patriòtica, les clavegueres de l’Estat, mitjans de comunicació, etc. I aquí a Catalunya en lloc d’anar units per a fer front a tot aquest impressionant poder, els polítics es van dedicar a destruir-se entre ells per a veure qui al final es penjava la llufa més grossa del fracàs. L’aritmètica política, però, va fer que el Govern de l’Estat depengués dels pactes del PSOE amb els partits catalans. Això ha provocat que els mateixos que van actuar contra l’independentisme –part del PSOE inclòs– ara ho facin contra el govern de P. Sánchez. Sánchez ha aconseguit fins ara el suport dels partits amb l’argument que ell és el “mal menor” davant d’un possible govern alternatiu de PP i Vox. No importa gaire si tot el que pacta o promet no es fa, es fa a mitges o es va ajornant eternament. El PSOE sempre ens recorda que si ve el llop de la dreta tot serà molt pitjor. Els casos de corrupció que hem començat a saber ara per part dels tres amics de partit amb els que Sánchez va recórrer tota Espanya, semblen ser la cirereta d’un pastís de desgavell polític que fa dies que és immenjable. En una situació política normal, els partits que li donen suport haurien de fer caure aquest president tant pels casos de corrupció com pels incompliments. Però el pànic –comprensible– que la dreta pugi al poder continua sent el comodí que Sánchez treu a cada mà. Als catalans, que ens volien convèncer que quedar-nos dins d’Espanya era el millor del millor per a nosaltres, ara ens toca anar tragant “mal menor” a l’espera que arribi el “mal major”. Cap sorpresa, però, al bullying polític espanyol els catalans ja hi estem molt acostumats. Fa molt temps que acceptem de manera submisa que ens pegui qui en teoria fa menys mal. Hem passat d’un projecte polític engrescador a triar quin nivell de submissió i dolor volem suportar. On queda la “democràcia plena” en la qual una persona té dret que no la humiliïn, ni li peguin ni molt, ni poc?
