Front d’esquerres, ara?

Dins de l’impressionant desgavell polític que viu el nostre país, un nom i una proposta s’ha emportat gran parts dels titulars de la setmana. Gabriel Rufián i la seva proposta de fer un front d’esquerres per parar l’onada d’extrema dreta que s’acosta. Una proposta que sembla ja més un cant de sirena que una veritable alternativa, veient els resultats de les darreres eleccions autonòmiques a Extremadura i Aragó. El que crida més l’atenció d’aquesta proposta és que qui la fa sigui el líder d’ERC a Madrid. Si tenim en compte que els catalans som el segon col·lectiu que més rebuig i odi provoca després dels Menas (menors estrangers no acompanyats) –segons l’estudi de Fundación Contra el Odio– i recordem l’actitud d’ERC a l’hora d’acceptar i mantenir fronts polítics amplis per fer front a coalicions polítiques adversàries com eren PP, Ciutadans i PSOE durant el Procés català, les garanties d’èxit són mínimes. Cal deixar clar, encara que alguns no ho vulguin creure o reconèixer, que quan aquesta catalanofòbia es demostra a través de diferents estudis, no es fa cap diferència entre catalans independentistes o constitucionalistes, o entre catalans que parlen català o castellà. El rebuig és com a col·lectiu de “catalans”. Tots hi som inclosos. Rufián pot caure més o menys simpàtic, parlar i argumentar molt bé –cosa certa– però el pecat original de ser català no se’l pot treure de sobre. I si no que recordi a M. Roca i el fracàs de l’Operació Reformista del 86. Per altra banda, que sigui el portaveu d’ERC el que ara digui “o nos ponemos de acuerdo, o las 14 izquierdas nos vamos al carajo” sona a broma de mal gust o, potser més ben dit, a experiència pròpia. Ja que “al carajo” i a la presó i a l’exili i davant el jutge varen anar a parar molts catalans gràcies a facilitar la feina a tots els partits del 155 i a la judicatura, amb la manca d’unitat i d’objectiu compartit en els moments més decisius. Moments en què, precisament, tota la ciutadania que els havia votat exigia front comú davant la brutalitat que ens venia a sobre. I el més preocupant de tot això és que aquestes actituds de partits polítics i els seus líders –dir en públic una cosa i després fer-ne una altra de diferent– és la que acaba donant ales a l’extrema dreta d’un costat i de l’altre. Els discursos poden seduir, però són finalment els fets els que parlen més clar.