SEGRE

Creat:

Actualitzat:

En un tuit recent, Quim Torra esmenta una cita de la recent traducció de Baudelaire que ha publicat Pere Rovira a Proa. “Obtenim la força que hem vençut. Baudelaire. Excel·lent edició i traducció de Pere Rovira”, diu la piulada del president de la Generalitat, en el que de fet és una frase manllevada d’Emerson. Que a tot un president no només se li acudi tuitejar una frase d’un poeta francès del segle XIX, sinó llegir-lo i pensar-lo, convindrem que és un fet del tot excepcional, vivint com vivim en un món en el qual els polítics estan massa ocupats a salvar mons públics i particulars sense temps per llegir res que no sigui la revisió d’un text que el negre de torn li ha confegit, o el resum dels titulars de premsa del dia, ni per escriure res que vagi més enllà d’una signatura. És el peatge que han de pagar per protegir-nos de les inclemències ideològiques. En el cas català, no obstant, resulta que ens governa un president culte, que llegeix i insta a la lectura, i a sobre amb referències a l’alta cultura, no a les banalitats a l’ús. Això redunda en la idea –certa, d’altra banda– que Catalunya de sempre ha estat un poble il·lustrat, fins i tot en la ment de les classes mitjanes i baixes, dins de les possibilitats de cadascú, i que aquesta idea de la cultura assumida, pròpia i permeable a les tradicions alienes, i encara més a la francesa per raons geogràfiques i sentimentals, s’ha traslladat a la manera de comportar-se, de moure’s en temps convulsos, de construir, improvisadament, una ètica que se sosté i es transversalitza a través de la raó.

De petits, a les aules els abusats tenen la raó i els abusadors, la força. La força de la força no s’obté, ni es venç, simplement s’allibera, s’escampa per esclatar als morros de qui té la raó i a la humiliació de sentir-se colpejat i menystingut hi ha d’afegir la perplexitat de la derrota, o dit d’una altra manera, la convicció espontània, i ferma, que tenir la raó no te l’atorga, i que la violència anihila allò que ataca, sempre. Tan sols decanta, quan li cal, la balança de la situació cap al seu plat, indefectiblement. Em recorda aquesta paradoxa, que tan fonda portem arrelada els catalans, a les paraules creuades entre Clint Eastwood i un Gene Hackman a qui encanona als seus peus a Sense perdó: “No m’ho mereixo, això.” “El que un es mereix no hi té res a veure.” Bang.

tracking