Dol(or)

Què t’ensenya la vida, des del principi i al final de tot? Sembla com si constantment, des de petit, et digués protegeix-te, perquè el dolor arribarà. Sempre arriba. Però no es pot viure amb aquesta por cada dia i en totes les coses que vius i sents. Viure parapetant-te, amagat en la trinxera mentre escoltes les bales xiular, no té cap sentit, perquè no és viure. Viure serà abraçar-ho tot. Tenir les eines per afrontar la paüra. Aprofundir en els cops que el dolor t’infligeix, siguis qui siguis.

Ivan Ílitx, el personatge de Tolstoi que agonitza, és un ésser mediocre, que ha passat per la seva existència sense pena ni glòria, centrat en les futileses, i és en els seus darrers instants quan assoleix la transcendència de si mateix i descobreix, per exemple, l’amor, pot eixamplar-se fins a arribar als altres, una plena alteritat.

El dolor, ens recorda Cioran a La caiguda en el temps, la consciència de la mort, ens col·loca davant de la veritat. Aquí ja no hi ha mentides. “La vida vertadera comença i acaba en l’agonia”, escriu Cioran, que també va dir: “Dec el millor que posseeixo en mi tan sols al sofriment.” En la felicitat no ens cal un déu, potser perquè el som nosaltres mateixos. C.S. Lewis, a Un dol observat, veu el dol per la mort de la seva estimada primer com un mapa, com una geografia, i després com un procés, perquè la geografia canvia, constantment, fins que la plenitud d’un dolor insuportable per la pèrdua et condueix a un estat nou, més profund, quan no construeixes el record d’una persona a través teu, sinó que aquella persona, a la fi, és. És ella mateixa, en tu. I pot acompanyar-te sense ferir-te, ans al contrari. És com conquerir el teu propi subconscient, “molt més menys primitiu que el meu conscient”. Fins i tot has travessat la frontera de la raó, aquella perenne perplexitat que la mort provoca, i també de les emocions.

“La desaparició de l’objecte no sols no genera cap simbolització de la separació, sinó que paradoxalment reforça encara més el lligam amb qui ja no hi és”, diu Massimo Recalcati a La llum de les estrelles mortes –quin meravellós octosíl·lab, en català–. I Paul Auster, a la seva darrera (perquè mai més ens en podrà regalar una altra) novel·la, Baumgartner, recorda que “viure és sentir dolor”. “Viure amb por del dolor és rebutjar viure.”