La tardor de Rilke
Senyor, ja és l’hora. Gran ha estat l’estiu./ Allarga la teva ombra sobre els rellotges/ de sol i deixa córrer el vent pels camps.// Fes madurar les fruites tardanes,/ dona’ls dos dies més de sud,/ força la seva plenitud, i tira/ l’última dolçor al vi fort.// Qui ja no té casa, no la construirà./ Qui ara està sol, ho estarà molt de temps./ Vetllarà, llegirà, escriurà cartes llargues/ i anirà pels camins, deambulant inquiet/ d’una banda a l’altra, mentre les fulles cauen.”
Rilke va escriure Dia de tardor a principis del segle XX. I la tardor és la mateixa. Les fulles s’estenen als teus peus, com si t’indiquessin un camí alternatiu, que tan sols els ocells, que es mantenen estranyament callats, veuen. Dins de la capsa d’aquest temps, el temps s’estanca. Ho fa a poc a poc, com en una progressió inversa, fins que s’atura del tot. La tardor s’esqueixa primer i assoleix la lentitud perenne per parts, per racons, fins a compondre una completa parsimònia. I en el seu interior, encara, amaga totes les coses que Rilke enumera, i en el seu interior totes les que no enumera però hi són. Com la tardor mateixa, que no diu, no li cal. Només insinua.
“El silenci sorgia al seu voltant, fos on fos, anés on anés”, va escriure Zweig de Rilke. “Milers de persones poden haver passat al costat d’aquell jove de bigoti ros, melancòlicament caigut, i de fisonomia no destacable per cap tret especial, una mica eslava, sense imaginar-se que era un poeta, i un dels més grans del nostre segle.” La pulcritud, la discreció, la perfecció que anhelava en totes les coses Rilke fan de la seva obra, tant en vers com en prosa, un monument que conté allò que tot ho mou però que no podem veure, com la seva tardor. Potser per això les seves paraules sonen tan poderoses com tendres alhora, i l’escriptor més melancòlic serà també el més vital, el que veu i celebra el miracle natural de la vida.
La tardor de Rilke acompanya. Ell va assaborir el gust de la quietud, defugint el soroll i la fama. Es va lliurar, com tan elegantment diu Zweig sobre la seva mort el 1926, de viure l’hora més trista del seu estimat París. I ens ensenya també avui i sempre, als seus lectors, que fins i tot en el més íntim dels dolors hi ha bellesa, i dolor en la més íntima bellesa, com el silenci que fan les fulles mortes quan cauen.
