Els diumenges

M’alegra l’èxit de la pel·lícula Los domingos en els darrers premis Goya. A mi aquests guardons no em fan ni fred ni calor, com la majoria del cine espanyol actual. Trobo a faltar, a mode de padrinet, el talent dels Víctor Erice, Mario Camus, Fernando Fernán Gómez, Pilar Miró, el primer Medem. Exceptuant el gran Enrique Urbizu, un malalt de l’ofici que sap el que és un bon guió i com rodar-lo, el carro va pel pedregar. Per això sorprèn que per una vegada l’acadèmia espanyola hagi sabut veure en el film d’Alauda Ruiz de Azúa, que ja va brillar amb Cinco lobitos, tota la bellesa que serva. Una història original (avui dia), que des de l’aparent simplicitat es desdobla i va creixent fins a atrapar-te, en un to que va en contra de tots els cànons actuals. Una narrativa deliberadament lenta, sostinguda més en els silencis que en les paraules, més en les mirades que en els gestos, més en l’absència que en la presència. Sembla com si, seguint el plantejament de fons, Los domingos et desafiés en un acte de fe, a cegues en el seu món i en el teu propi, per dilucidar aspectes profunds que la societat actual tendeix a bandejar, a enterrar en les superfícies. Per moure’t bé en aquesta superfície quan fas art has de ser un pura raça, com el Tarantino inaugural, posem per cas, perquè, com deia un poeta, no hi ha res més profund que la pell.

Llàstima, d’altra banda, que aquesta pel·lícula petita però gran, que hauria pogut tenir un molt millor títol, també comparteixi amb les seves coetànies la difunta mania de confondre la falta de vocalització amb la versemblança o la naturalitat. No els adults, però als jovenets gairebé no se’ls entén, un mal comú avui dia que intueixo ja insalvable. Una mentida, per ser veritat, ha de ser una mentida travada al detall, perquè a la fi no parlem de res més que un codi, un conveni entre el creador i el receptor, com tant s’esforçava a remarcar Hitchcock, que en sabia una mica, crec, d’aquest tema. Succeeix la mateixa tragèdia amb Sirat. O amb Romería, on Carla Simón fa un important salt de maduresa fílmica però insisteix en l’amateurisme actoral i les frases inintel·ligibles. Una epifania ha de ser clara, concreta, exacta. Hem de saber què diu i què significa. Per què cala i emociona i transforma. Si no, s’esvaeix, com s’esvaeixen sempre els somnis. Evaporant-se.