Escrit en l’aigua
Sempre m’ha fascinat que ni Sòcrates ni Jesús escrivissin ni una sola paraula, dos de les persones sobre les quals s’aixeca la cultura occidental. El primer va tenir Plató i Xenofont i el segon, els evangelistes. En certa manera, que la seva immensa influència sobre tots nosaltres continuï encara intacta respon a aquest mateix i paradoxal fet, una “enigmàtica aporia”, com tan bé la defineix George Steiner, que els coneix a fons tots dos, com exhibeix, tocat per la gràcia dels déus, per exemple al seu sublim Dos sopars. Plató, que ni tan sols era allà, descriu com al final del banquet, amb tots els comensals exhaustos de beure, de menjar i de paraules i dormint la mona, Sòcrates retorna amb l’alba als seus quefers quotidians. Jesucrist acaba la Santa Cena a l’hort de Getsemaní disposat a rebre la traïció i resolt a encaixar el seu inevitable final. Tots dos moren segons els seus principis, coneixedors de la naturalesa humana. En Sòcrates és una constatació; en Jesús, una redempció aliena.
Generalment allà on més ens definim, inevitablement, és en el que fem. Les accions parlen de nosaltres com cap altra cosa. I en el cas del escriptors, aquesta màxima resulta encara més flagrant. Podríem dir, per reduir-ho a l’absurd, que els escriptors som el que escrivim. Però no ells dos, al contrari. Els manaments que van llegar-los no van sorgir i es van inscriure en l’eternitat mitjançant la mà que escriu, sinó per la verbalització, la socialització entre les persones, els rituals de compartir, lliurats a la memòria i les seves subtils interpretacions, als biaixos de la història. Han creat un món de paraules sense autografiar-ne ni una. La viva veu, en els seus exemples, vol evitar la fixació del pensament, l’ortodòxia, la momificació de les idees, i busca desesperadament les respostes i les transformacions constants que l’oralitat exigeix i implica. Jesucrist, amb el catolicisme que va motivar sense voler-ho, encara no ho ha aconseguit.
Tots dos van morir per la mà de l’home, dels seus jutges i els seus tribunals, l’un amb cicuta i l’altre en una creu, en una metàfora l’ombra fosca de la qual s’allarga, com un pes mort, fins als nostres dies, i seguirà ferma. Quines devien ser les paraules que Jesús va escriure amb els dits en la terra, esborrades pel vent i les petjades? Potser algun dia ens seran revelades. I, finalment, entendrem.