Un dia perfecte

Els grans relats i els grans acudits tenen moltes coses en comú. Els seus efectes són alliberadors com l’obertura d’una vàlvula que porta temps embossada, i la seva veritat pot ser aterridora com la descoberta que els ratpenats, aquests ratolins amb ales que volen en cercles bojos a la nit davant la finestra de casa, tenen cara humana. Després hi ha l’atzar. El que ens anaven a dir per telèfon quan ens van trucar i no vam contestar ja no serà dit, i la dona de la nostra vida va seure al nostre costat a l’autobús un dia que no vam sortir de casa. Per això arrosseguem culpes i penediments que combatem amb les crosses de l’humor i l’espant. Mark Twain va veure la seva esquela al diari i va dir que li semblava una notícia francament exagerada. Quan Chesterton, amb els seus enormes dos metres, veia el seu escanyolit amic Bernard Shaw li deia: “cada vegada que et veig penso que la fam ha assolat el Regne Unit”, i Shaw contestava: “cada vegada que et veig penso que la fam l’has causat tu”.  El poeta que aspira a la immortalitat a través dels versos demana al lector una oració pels pares dels versos, que són ell i Homer i Horaci i Shakespeare i Baudelaire i les dos persones que el van portar a ell al món i els pares d’aquestes dos persones i els pares dels pares d’aquestes dos persones, i pretén, llavors, una immortalitat superior que cavalca a espatlles de gegants i anima a compartir el pa que han deixat els morts, que és el que ens ensenyen a fer els clàssics, és a dir, els actuals, és a dir, els eterns.  Els segles passen, però la veritat roman. L’elegància de la melancolia és un regal quan l’agost agosteja i ens melancolitza. Només quan estem tristos cantem amb alegria perquè cantar és exigir-nos, i llavors estem preparats per gaudir d’un dia perfecte. Sense secrets. Sense pressa per acabar res perquè no hem de començar res. Sense guanys i sense pèrdues. Com una casa on totes les coses són al seu lloc. Sòlid. Net. Just. Pur. Emocionant com la mort d’un arbre mil·lenari. El paradís després d’un bombardeig. Amb unes conviccions que s’assemblen molt a les d’una velleta que resa en un racó de l’església. La nostra creu pesa menys que la que no podem ajudar a portar a les persones que estimem.