Déu és un tigre
La qüestió no és si existeix o no existeix Déu: el món serà igual d’inexplicable en els dos casos. Pots parlar-ne com una metàfora, com pura metafísica, com fantàstica literatura fantàstica, i ningú se’t queixarà, però malament si en parles com una realitat indiscutible, com un tigre la sola presència del qual t’imposa una determinada conducta condicionada per uns determinats valors: seran molts els que et desacreditaran perquè no volen sotmetre’s als ulls exigents del tigre de Bengala. És, Déu, l’hereu de l’abundància del món. Una campana fonda igual que un record. El nadó adormit que respira al centre de l’univers amb cara de Buda etern. Sabem que no existeix, però si no hi creiem acabarem creient en qualsevol cosa, i quan dic qualsevol vull dir qualsevol. Creiem, solemnement, en res. Creiem perquè tenim Esperança. No és el nostre Enteniment el que creu, ni la nostra Voluntat, ni les dos coses a la vegada: som Nosaltres. Creiem en el Paradís i l’Infern, que són el sostre i el terra de la llibertat que som. Als humans ens distingeix de la resta d’éssers del món que tenim la certesa que no sabem res amb certesa, ni tan sols de nosaltres mateixos. Viatgem en un oceà de dubtes agafant-nos en illes de certitud; viatgem de la inexistència a l’existència i de l’existència a la inexistència en un temps que, quan no és metafísic, és pur caprici; viatgem d’una gata a la tristesa. Totes les persones, anem on anem, portem amb nosaltres la nostra novel·la. Conduïm sols per l’autopista i ens avança un cotxe amb un altre conductor solitari. “El d’aquell cotxe, ¿què estarà pensant?”, estarà pensant el d’aquell cotxe. El meu és flamant; el de la meva filla és vell. Quan ella ha de fer un viatge llarg agafa el meu i jo utilitzo el seu, que no té modernors però sí una cosa que els paleoantropòlegs coneixen amb el nom de CD i que alguns australopitecs encara fem anar i hi posem músiques especialment estimades. Ho vaig fer l’altre dia i vaig pensar: aquest cotxe m’encanta. A això aspirem tots: a portar a dins una música que ens faci millors a pesar de tot. Hi veiem una fe que ens fa senyals llunyanes i volem desxifrar-les. Per això creiem. No sabem en què, però creiem.
