Que bufi l’esperit del Crist ressuscitat!
Amb poques paraules prego i us convido a pregar estimats diocesans de Lleida perquè l’Esperit encapçali la nostra vida eclesial. “Que bufi l’Esperit del Crist ressuscitat!” La vida diocesana necessita contínuament la força de l’Esperit Sant. Permeteu-me fer esment de tres camins on aquesta força pot ser detectada.
Vull recordar, en primer lloc, el camí de la joventut. La joventut no és només una edat, sinó un estat del cor marcat per la sinceritat, la generositat i l’esperança. Recentment, uns quants joves del col·legi Episcopal han fet una experiència de fe molt intensa posant-se a caminar en direcció cap a Santiago de Compostel·la. Uns altres joves del nostre bisbat emprendran el seu pelegrinatge cap a Roma, en el Jubileu de l’Esperança, durant la primera setmana d’agost. I d’altres, més menuts, han viscut i viuran propostes eclesials d’estiu ben diverses (rutes, campaments i colònies). L’Esperit Sant, aquell mateix que mogué la vida de Jesús i que hem rebut nosaltres per raó del baptisme, ens guia i ens mou. L’Esperit ens convida a posar-nos en camí. Qui vulgui trobar Déu s’ha de posar en camí, com els deixebles d’Emaús, per exemple. És durant el camí que la nostra tristesa es veu transformada per l’esclat de l’alegria que ens dona l’Esperit.
Un segon tipus de camí, també decisiu, és el de la saviesa popular. És aquella saviesa que no es troba escrita en cap llibre, però que tothom s’ha anat fent seva. És aquell estil quotidià que ens ajuda a generar tants i tants criteris de vida. Es tracta d’una manera de veure el món, i que arriba a expressar-se de formes molt senzilles. De fet, la saviesa popular es detecta escampada per molts indrets i ambients, des de les aules universitàries fins als carrers i les places dels nostres pobles. La saviesa popular ens configura com a creients i membres d’una societat. Les dificultats apareixen davant el xoc cultural que vivim. Amb tot, l’Esperit no abandona mai aquells que des de la sinceritat i la humilitat expressen la seva fe.
Finalment, un tercer camí, també decisiu, el reconeixem en l’estil profètic de tants i tants cristians, homes i dones, que viuen l’evangeli amb tanta intensitat com poden. No excloem aquells que no s’han allunyat de la pràctica del bé i la bondat. Homes i dones capaços de somiar un món nou, i no renunciar a un món més fraternal. La fraternitat no redueix les diferències entre uns i altres, sinó que ens situa en un context d’entesa, de diàleg i de pau.
Com bé sabeu he encomanat el meu ministeri episcopal a la força de l’Esperit. El lema que he triat, “Rebeu l’Esperit Sant” (cf. Jn 20,22), vol ser una invitació senzilla i ferma. Res més. L’Evangeli de Joan atribueix aquesta invitació a la voluntat de Jesús mateix. No ens pot passar per alt.
Aquesta petició ens exigirà, certament, fer un discerniment eclesial pacient i ferm. Només així consolidarem la nostra identitat com a creients, que vivim la nostra fe en l’Església i enmig d’un món complex. No si valen les presses, però tampoc adormir-nos en un fals quietisme que no porta enlloc. No si valen les actituds que s’implanten per la força, del tipus que sigui, com tampoc aquelles altres maneres que no expressen l’alegria que genera la nostra fe. Semblaria, des de fa temps, i ara més, que la vida cristiana està immersa en contextos dins dels quals hem d’aprendre a conjugar diversos elements. L’Esperit ens ajuda i ens ajudarà. No ho dubto. No es tracta d’establir grans metes, sinó d’anar recorrent el camí pas a pas, i gaudir de cada instant. Déu ens regalarà moments abundants de conversió i creixement. Fiem-nos de l’Esperit. Confiem-nos a l’Amor que és Déu mateix. No vull reduir aquest “posar-nos en camí” a alguns, els més entesos o els més entusiasmats. De cap de les maneres. A més a més, serà necessari recuperar totes les nostres capacitats evangelitzadores, en especial em refereixo a la del diàleg. Alguns teòlegs després del Concili Vaticà II van sostenir que l’Església havia de ser reconeguda com a “sagrament de diàleg” entre Déu i la humanitat. Bé, doncs, que aquest diàleg sigui l’inici per posar-nos en camí, i no defallir en la nostra petició: “Que bufi l’Esperit del Crist ressuscitat!”
