No calen més fotografies
El 19 d’agost de 1839 es va anunciar el primer procediment fotogràfic utilitzable de manera pública. Louis Daguerre, l’inventor, l’havia presentat a l’Acadèmia de Ciències de França, i el govern, en comptes de patentar-lo i restringir-ne l’ús, el va cedir gratuïtament a la humanitat, com un regal al món. Per commemorar-ho, avui se celebra el Dia Mundial de la Fotografia. Vostès s’imaginen ara algun govern que, davant la possibilitat de gestionar una troballa capaç de reportar molts beneficis, la cedís gratuïtament pel bé públic? Costa imaginar-ho. Des d’aleshores s’han fet milions de fotografies. Inicialment en paper, guardades en àlbums que eren autèntics tresors perquè contenien la història d’una família. El record d’aquells que ens han precedit. Un cop vam patir un incendi a casa, i el que més ens preocupava era conservar les fotografies. Sense elles, és inevitable oblidar progressivament el rostre d’aquells que ja no hi són i tot el que havien viscut abans. Hi havia una màgia especial en les fotos que s’havien de revelar: esperar a veure si haurien sortit bé, si aconseguien recollir l’essència del que volíem. Ara fem fotografies amb el mòbil. És un gran avenç, perquè podem immortalitzar molts moments, però a vegades ens impedeix gaudir del que tenim al davant. Ens obsessionem per aconseguir una bona imatge, que sovint ni tan sols imprimim ni tornem a mirar, en comptes de viure plenament l’instant. Jo no soc gaire amant de les fotografies, i gairebé sempre les faig malament o sense l’angle adequat. A casa tenim sort que a la Pilar li agrada: després fa il·lusió veure com celebràvem les festes fa deu o quinze anys, i comprovar com hem canviat tots amb el temps. La fotografia també serveix per mostrar la realitat que ens envolta. Aquesta setmana són esfereïdores les imatges dels parcs naturals de Castella i Lleó, com Las Médulas, reduïts a cendres en poques hores, i de pobles sencers devastats. Un altre cop, crítiques creuades sobre responsabilitats (que a l’agost semblen més lleugeres que la resta de l’any) i, malauradament, la necessitat d’assumir que res passa perquè sí: que les decisions polítiques tenen conseqüències i que no calen més fotografies per adonar-nos que el canvi climàtic és una realitat.
