Enmig de la foscor
Aquests dies de Nadal, a Urgències hi atenem grip i virus respiratoris, sí. Però també veiem l’altra cara de les festes: les víctimes d’accident, sobretot de trànsit, que cada cop van en augment. Trajectes llargs per arribar a dinar, cansament després d’un sopar, i a Lleida, una boira que de vegades converteix una carretera coneguda en un escenari completament diferent. Fa uns dies, tornant cap a casa per una autovia, vam trobar un accident que acabava de passar. Era de nit. Sense fanals ni llum. Per sort, aquell dia no hi havia boira. L’instint de la Pilar i meu va ser parar i mirar què podíem fer. Vam col·locar el cotxe en un lloc segur i ens vam apropar. Malauradament, hi havia una víctima mortal. I, malgrat la duresa del moment, va passar una cosa que no s’oblida: persones anònimes, sense conèixer-se de res, es van organitzar. Diferents vehicles van construir un pas segur perquè la resta poguessin circular. Es van compartir armilles reflectants perquè qui avisava amb la llanterna del mòbil no corregués perill. Algú va acompanyar una persona implicada en l’accident, sola i atabalada, sense demanar-li ni el nom. I hi va haver un gest que em va cridar l’atenció: una de les persones va posar la seva jaqueta per tapar el cos del difunt. Ja no podia protegir-lo del fred. Però podia protegir-ne la dignitat. Perquè també hi havia mòbils fent fotos. Enmig de la foscor d’una carretera, algú va recordar que aquella víctima era, abans que res, una persona. Quan van arribar els Mossos i els companys del SEM, ens vam acomiadar amb un “bones festes” dit en veu baixa, com si la vida i la mort obliguessin a parlar amb més respecte. No sabem qui eren aquelles persones anònimes. Probablement ningú no els podrà fer arribar un agraïment formal per haver ordenat el trànsit, per haver ajudat sense que ningú ho demanés, per haver vetllat per la dignitat d’algú que ja no hi era. Però potser aquest és, precisament, l’esperit de Nadal: fer el bé sense esperar retorn. Ajudar per retrobar-nos. Just en parlàvem fa una setmana. Res passa perquè sí. I malgrat la tristesa del que vam viure, reconforta saber que hi ha gent bona disposada a actuar quan toca. Per això, amb aquest reconeixement silenciós, avui els desitjo el millor per al 2026.
