La música i la cendra
El 27 de gener de 1756 va néixer a Salzburg Amadeus Mozart. Un dels millors compositors de la història de la música. I tanmateix va acabar enterrat en una tomba senzilla, acompanyat de pocs amics amb poc més de 35 anys. Uns anys més tard, el polonès Chopin, referent del Romanticisme, i admirador de la genialitat del compositor austríac, va posar música a la fragilitat humana. Per això, les peces que sonen a El Pianista de Roman Polanski són de Chopin. La pel·lícula explica la vida del músic també polonès “Władek” Szpilman durant la Segona Guerra Mundial. I com res passa perquè sí, avui es commemora el Dia Internacional per Memòria de les Víctimes de l’Holocaust perquè el 27 de gener però de 1945 era alliberat el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau. He llegit molts llibres que expliquen històries vinculades als volts de l’Holocaust. Tot i que sabem com va acabar la història, sempre creus que aquell complot contra Hitler podia sortir bé o que aquelles persones que conspiraven en un soterrani de París no podrien ser detingudes per la Gestapo. Era petit quan vaig visitar el camp de Mauthausen, i més enllà de recordar nítidament les cares dels soldats que els presoners dibuixaven (i que es conserven al camp), em van impactar dues coses. Una, que persones de Torres de Segre havien mort allí. Per tant aquell infern havia arribat a prop de casa. La segona, que allà al voltant d’aquella màquina de matar, d’aquells forns, hi vivien persones que seguien fent la seva vida amb normalitat. La banalitat del mal que enunciava Hannah Arendt, en què persones normals poden cometre actes terribles, no per ser monstres, sinó per complir estrictament ordres de superiors sense capacitat de pensament crític. I avui al 2026, malauradament veiem com els Estats Units ens mostren imatges de persecució, i de detencions de nens en dies de fred. Crec que ja existeixen bastants llibres que parlen de com van començar les persecucions a l’Alemanya de finals dels anys 30. No esperem que un tercer conflicte mundial segueixi els passos dels dos primers. Si no aturem aquesta escalada de força i agressió constant estarem, malauradament, condemnats a repetir la història. L’obediència cega d’alguns, ja la tenim. Ara cal el coratge de dir prou.
