SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Sempre havia pensat que això del robatori del mes d’abril era una metàfora ben trobada de Joaquín Sabina. Fins que va arribar la pandèmia i vam saber com de terrible pot ser un any sense primavera. Conservo encara el record intacte de les il·lusions dipositades en el 2020. Era emocionant endinsar-se en una dècada que en el nostre imaginari tenia una banda sonora de jazz i xarleston. Però ni el Gran Gatsby ens hagués pogut convidar a cap festa. Ens van tancar tots a casa i ens van privar de l’espectacle de les roselles esquitxant d’alegria el paisatge. Encara ens dol aquell abril. Per més vells que morim sempre li retraurem aquest deute a la vida. I sí, van tornar les orenetes de Bécquer, però ja no serien aquelles. Mai no podríem desxifrar la música secreta que van escriure al pentagrama dels fils elèctrics la primavera que vam estar estar segrestats per un virus. Tres anys. De vegades em semblen una eternitat i de vegades em refereixo al 2019 com “l’any passat”, com si el temps s’hagués deturat en aquests anys vint que tan poc s’assemblen als del segle XX. I ara, quan tot just s’ha tornat a posar en marxa el cronòmetre, ens tornen a robar el mes d’abril. Ahir a les comarques de Lleida vam passar dels 31 graus. I em nego a dir-li primavera a l’estiu. És un malson. La ruïna de milers de pagesos. Aguaitar pel balcó d’un horitzó de sequera i albirar el pròleg de la fi del món. I em pregunto si la peça de roba que més vaig odiar de petita serà en poc temps una peça de museu, com una polaina o unes engües. El gran Gila descrivia així la jaqueta: “peça de roba que es posa a un nen quan sa mare té fred”. I no li faltava raó. Quanta nosa ens va fer sempre la jaqueta. La vam portar més vegades lligada a la cintura que posada. Aquells quatre botons malaguanyats perquè ningú els faria servir mai. Ara, a les revistes de moda diuen jaquetes a les americanes. O blazers. I diuen cardigans a les jaquetes. Quan es perd el nom potser és que la funció ja no està clara. I el pitjor de tot és que la rebeca, aquell homenatge de punt a la Rebecca de Daphne du Maurier mirada amb els ulls de Hitchcock, és un twin set. Diuen que l’estiu s’ha allargat dos mesos en cinquanta anys i enyoro la jaqueta que m’hauria de posar demà al matí.

tracking