Victòria escènica, fracàs de guió

NO TE PREOCUPES QUERIDA

El matrimoni format per Alice (Florence Pugh) i Jack (Harry Styles) viu una idíl·lica vida de pau i hedonisme en una comunitat experimental i utòpica del 1950 coneguda com Victoria. Allà, els homes treballen per al Projecte Victoria, una iniciativa corporativa d’alt secret dirigida pel director general Frank (Chris Pine), que també fa al seu torn de coach motivacional. Tot sembla que va bé fins que Alice comença a detectar misteriosos signes que una cosa sinistra s’oculta darrere d’aquest escenari de somni, fet que la portarà a qüestionar-se tant el seu paper de dona submisa i sense aspiracions com fins a quin punt tot es tracta d’una gran farsa.

El thriller psicològic d’Olivia Wilde (Súper empollonas), que va aterrar al passat Festival de Venècia embolicat en multitud de polèmiques i va sortir bastant perjudicat per la crítica, segueix l’estela d’aquelles pel·lícules dels anys noranta que van posar en dubte els fonaments d’aquest radiant imaginari col·lectiu que és la societat nord-americana. Des d’obres com El xou de Truman (1998) o Matrix (1999), en les quals la mera realitat era una simulació, fins a treballs més recents com la sèrie Bruja Escarlata y Visión (2021), en la qual s’aborda a més el conflicte amb el sistema patriarcal i conservador davant el progressisme i el feminisme, ens trobem davant d’una faula social contemporània que, en la major part de la pel·lícula, està molt més obcecada a plasmar aquesta escena artificial que a desenvolupar la mateixa crítica.La societat de No te preocupes querida sembla més formada per maniquins animats que no per persones amb emocions, i fins i tot ens pot recordar l’ecosistema propi d’una secta dirigida sota la batuta del director general Frank, sobretot amb les constants repeticions del mantra “There is beauty in control. There is grace in symmetry.

We move as one”.La interpretació de Pugh és, sense cap mena de dubte, un dels forts de la pel·lícula, sense menysprear la de Styles, en contraposició amb la frustració que pot arribar a sentir l’espectador amb un lent desenvolupament del guió –firmat per Katie Silberman (Súper empollonas, ¿No es romántico?)– més preocupat per l’acabat estètic que no pels –més que predictibles– tombs de la trama ni la –un pèl ridícula– rematada catàrtica d’una història que podria haver estat alguna cosa molt més memorable.