Halloween: les novetats en streaming per passar-ho terroríficament bé
Agradi més o menys, Stephen King és un dels imprescindibles en aquesta festivitat. Temes com el mal quotidià en petites comunitats, la infància com a territori vulnerable i la memòria com a camp de batalla són alguns dels tòpics recurrents amb què s’ha guanyat a pols el títol de Rei del Terror en el panorama literari, gràcies sobretot a obres com Carrie (1974), The Shining (1977), Cementiri d’animals (1983), Misery (1987) i The Stand (1978), entre moltes d’altres. Gairebé totes han estat adaptades tant al cine com a la petita pantalla, generalment amb més fortuna que desgracia, i per descomptat It (1986) no va ser una excepció. Tanmateix, en aquesta ocasió no ens trobem davant d’una altra versió de l’esmentada novel·la, sinó de la preqüela serialitzada dels films d’Andy Muschietti, el propòsit del qual és el d’expandir els passatges i interludis del llibre original. La història arranca amb la desaparició d’un nen de la localitat, fet que divideix la trama en dos arcs principals: l’arribada de la família Hanlon –els avis del futur bibliotecari Mike–, amb Leroy Hanlon (Jovan Adepo), militar acabat de destinar a la zona, Charlotte Hanlon (Taylour Paige), mestra i activista, i el seu fill Will (Blake Cameron James); d’altra banda, un grup d’adolescents –Teddy Uris (Mikkal Karim-Fidler), Phil Malkin (Jack Molloy Legault), Lilly Bainbridge (Clara Stack) i Ronnie Grogan (Amanda Christine)– decideixen investigar pel seu compte els estranys successos que s’han esdevingut i la seua connexió amb el fosc passat del poble. Entre les figures adultes destaca també Dick Hallorann (Chris Chalk) –sí, el mateix personatge que connecta amb l’univers de The Shining–, qui percep la presència d’una cosa antiga i depredadora a la zona. Tot convergeix en el despertar de Pennywise (Bill Skarsgård), la influència del qual es filtra abans de la seua aparició oberta, manipulant pors, rancors i prejudicis per preparar un nou cicle de terror. A través d’una cuidada ambientació –malgrat l’irregular ús dels efectes especials, que en ocasions arriben a arruïnar l’escena– i amb la impactant presència de Skarsgård al paper antagonista, tenim davant nostre un guió que dona el tret de sortida amb un trepidant pròleg per acabar decantant-se per la nostàlgia –no només pel que fa a referències a It, sinó a les múltiples picades d’ullet a la resta d’obres de King –en detriment dels ensurts, menys dels esperats–.
