La set de revenja no prescriu
El repte de convertir un clàssic del thriller en una minisèrie no rau només a actualitzar l’argument, sinó a justificar per què aquesta història necessita ara deu episodis per assolir el mateix destí. Cape Fear, la nova adaptació televisiva de la novel·la The Executioners, de John D. MacDonald, assumeix aquest risc encara que evitant reproduir ni la pel·lícula del 1962 ni el cèlebre remake dirigit per Martin Scorsese el 1991, transformant la revenja del protagonista en una radiografia contemporània de la culpa, la violència institucional i la fragilitat de la reputació pública. La trama arranca quan Max Cady (Javier Bardem), un assassí condemnat a 17 anys de presó, queda lliure i decideix ajustar comptes amb Anna Bowden (Amy Adams) i Tom Bowden (Patrick Wilson), el matrimoni d’advocats que responsabilitza del seu engarjolament. A partir d’aquest punt, l’amenaça traspassa el pla merament físic per convertir-se en un setge moral, familiar i psicològic, ja que el nostre rancorós protagonista pretén obligar els Bowden a mirar de cara a tot allò que han estat ocultant sota una vida aparentment estable. El gran pilar de la sèrie és Bardem, que malgrat compondre un Cady menys explosiu que el de Robert De Niro resulta igualment inquietant per halo, barreja de seducció, ressentiment i violència latent. La seua presència sosté fins i tot els trams més emfàtics d’una ficció que no sempre sap contenir-se, trobant en l’actor un sòlid punt de suport. Davant d’ell, Amy Adams aporta una Anna Bowden plena de fissures, lluny de la víctima passiva, mentre que Patrick Wilson encarna un Tom cada vegada més superat per les conseqüències de les seues pròpies decisions. El xou introdueix noves formes d’amenaça –manipulació digital, descrèdit públic, vigilància, vídeos virals, intel·ligència artificial– respecte a les seues versions predecessores i converteix la intimitat domèstica en un espai constantment exposat. En aquest terreny, el xou planteja una interessant relectura del material original amb un monstre que ja no només entra per la porta, sinó que també pot traspassar la pantalla. Sense assolir la contundència del mite cinematogràfic que invoca, la cinta aconsegueix justificar la seua existència al deixar de mirar al passat i convertir Cady en una amenaça que només en té prou amb saber on clicar per provocar el mal. Un entreteniment adult, tèrbol i excel·lentment interpretat.
