Romanticisme
Fidels a la nostra cita setmanal, avui, les amigues fem cap a una de les cafeteries del carrer València al barri de Cappont de Lleida. La Carme, exagerada com ella sola, ens diu: “Heu vist com en són, de perilloses, les sèries turques? Ja us vaig dir quan vam parlar d’aquest tema que el que havíeu de fer era llegir.” La Júlia pregunta: “Es pot saber de què parles?” La Carme, tota digna, respon prest: “Vosaltres, fidels seguidores d’aquestes sèries, no us heu assabentat que els Veterans de Rússia han demanat al Ministeri de Cultura i al Parlament del seu país que les prohibeixin?”
La Berta exclama atònita, com si no es cregués el que escolta: “Embolica que fa fort! Volen prohibir les telenovel·les?” La Montse, amb una cara d’incredulitat impagable, pregunta: “Per què?” La Carme no s’ho pensa dues vegades a dir: “Perquè es veu que les dones han perdut l’interès pels homes russos i viatgen constantment a Turquia a la recerca de l’amor ideal. La qual cosa sembla que crea un problema demogràfic al país.”
La Núria no surt del seu estupor quan diu: “No m’ho puc creure.” La Roser i l’Antònia no paren de riure. La Júlia segueix amb la conversa: “No m’estranya que passin aquestes coses, ja que els protagonistes turcs són guapíssims i amb força trets romàntics. Aventurers, rebels, idealistes i apassionadament enamorats.” La Carme, que no se’n sap avenir i enfadada d’allò més, exclama: “Però segur que no mostren el patriarcalisme dominant ni la violència que comporta.” La Júlia li diu: “D’això es queixen alguns. Però les pel·lícules només són pel·lícules.”
La Carme parla cada cop més indignada: “És clar que només són pel·lícules! De fet, es veu que una diputada per contrarestar l’efecte dels mascles de l’imperi otomà va proposar al Parlament de fer sèries amb russos que fossin més guapos que els turcs. Ara bé, hi ha una cosa que no entenc, no havíem quedat que ja fa dos segles que el romanticisme havia mort en pro del realisme?”
La Júlia respon ràpidament: “Jo diria que més que mort tan sols estava soterrat i no pas a gaire profunditat.” La Maite, quasi tan foteta com la Carme, diu: “A mi la mort del romanticisme em recorda aquella cançó que deia: y no estaba muerto, no, no, y no estaba muerto, no, no, que estaba tomando cañas... y no estaba muerto, estaba de parranda.”
