Mares

Encara no estem a l’estiu i la calor és considerable. Amb les amigues, ja no ens trobem a l’ombra d’una terrassa. Avui, seiem dins d’una de les cafeteries de la plaça Ricard Vinyes, a Lleida, prop d’un aparell d’aire condicionat que ens refresca d’allò més. Quan ens trobem totes assegudes i la comanda feta, la Rita ens explica que va anar a veure la pel·lícula Érase una vez mi madre i que aquesta finalitzava amb un proverbi jueu: “Déu no podia ser a tot arreu, per això va fer les mares.”

La Berta exclama: “És ben bé així. No hi ha res com una mare. Quan la vaig perdre, ara fa dos anys, em vaig veure abocada a un immens buit. Encara ara, davant de qualsevol dubte o problema estic a punt de trucar-li. Més d’un cop m’he trobat amb el telèfon a la mà. Era la meva confident i consellera. Sempre disposada a escoltar-me. Sempre a punt per aconsellar-me. Era el meu aixopluc i el drap on eixugar les llàgrimes. Mentre la vaig tenir, vaig saber que casa seva era casa meva si anaven mal dades.” A mesura que la Berta parla, la majoria de nosaltres, assentim a les seves explicacions.

Fins que la Carme, l’esperit de la contradicció fet persona, exclama: “Em sembla que no totes les mares tenen una relació amb els seus fills tan idíl·lica com la teva. Només cal pensar en Marguerite Duras, a qui la seva mare maltractava, pegava, insultava, i la tractava d’obscena i mentidera. La mare d’Ernest Hemingway, quan era petit, l’abillava amb vestits de nena. Michel Houellebecq ha arribat a acusar la seva mare de no haver-lo bressolat, ni acariciat, ni afalagat mai. Assegura que és una hippie degenerada, incurable i egocèntrica. La mare de Marcel Proust el va protegir tant que el va tornar hipocondríac i capritxós. No es podia adormir si la seva mare no li anava a fer un petó de bona nit. I no oblidem Balzac, que va arribar a afirmar que la seva mare era la causa de totes les desgràcies de la seva vida. Fins i tot, explicava que quan es pensaven que s’havia tornat boja, la van fer visitar per un metge amic de la família i que aquest els va assegurar que no era boja, només era dolenta.”

L’Emi interromp: «Para, para! Ja sabem que a la vinya del senyor hi ha de tot. Però els vells, que com els dimonis saben més per vells que per dimonis, sempre han dit que: “Qui té mare gran boca bada.”»