Foc ibrases
Tot just acaba de començar l’estiu i la calor ja és insuportable. En la nostra trobada setmanal, amb les amigues, busquem els locals més frescos de la ciutat. Ens agrada trobar-nos i dir la nostra, encara que a vegades la nostra no sigui pas la de les altres. Avui, ja fa estona que parlem d’això i allò i de res en concret.
No hi ha cap tema de discussió rellevant fins que la Júlia ens diu que ha desendollat tots els aparells de televisió de casa. Que ja n’està fins dalt i més amunt de les notícies diàries. Que està perdent la fe en la raça humana i que no la vol acabar de perdre del tot.
La Rita li dona la raó: “Crec que faré el mateix. Estem en època estival, temps de descans, de vacances i de tranquil·litat. És temps de platja i muntanya, de viatges, de relax, de parsimònia, de non chalence, de catxassa, de caminar xino-xano, fins i tot de gaudir del sopor que provoca la calor. Però, amb l’allau de notícies diàries a quina pitjor, això és pràcticament impossible.”
La Carme segueix el mateix fil pessimista: “I tant! D’una banda, una colla de mandataris mundials es troben entestats en guerres genocides. D’una altra, a València, malgrat la ineficàcia i la superlativa incompetència, més que demostrada, dels seus dirigents, continuen enrocats en sostenella y no enmendalla. I, ara, per acabar-ho d’adobar, ens martellegen amb les converses de masclistes i presumptes corruptes del Govern.”
La Júlia explica que la seva padrina, solia cantar un tango de la primera meitat del s. XX. I, tot seguit, comença a taral·lejar una cançó de la qual només recorda bocins: “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé/ En el quinientos seis y en dos mil también/.../ Pero que el siglo veinte es un despliegue/ De maldad insolente/ Ya no hay que lo niegue/.../ Qué falta de respeto, qué atropello a la razón/ Cualquiera es un señor cualquiera es un ladrón/.../ El que no llora, no mama; y el que no roba es un gil/.../ Si es lo mismo el que trabaja. Noche y día como un buey/ Que el que vive de los otros/ Que el que mata, que el que cura/ O está fuera de la ley.”
L’Emi sentencia: “Ja és ben trist que continuï vigent i que no siguem capaços d’aprendre ni un borrall de res. A sobre, el més preocupant és que, per voler fugir de les flames, podem acabar socarrats per les brases.”
