Pere Lluís Font, un guardó a l’excel·lència

La decisió del jurat d’Òmnium Cultural d’atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany al filòsof Pere Lluís Font no pot ser més que aplaudida en lliurar-se a una persona que s’ha caracteritzat per la seva exemplaritat i rigor al llarg de la seva trajectòria de pensador cívicament compromès, professor i mestre universitari, difusor dels corrents de la modernitat i constant impulsor del diàleg i l’encontre entre modernitat i cristianisme.

Pere Lluís és una persona vinculada a les nostres terres; no sols pel seu lloc de naixement, el 1934 a Pujalt, al Pallars Sobirà, i la seva primera formació a Llessui i al seminari de la Seu d’Urgell, sinó també perquè va donar classes de filosofia el primer curs de l’establiment de la delegació de Lletres de Lleida, el 1971-1972, pels nombrosos cops que ha vingut a la nostra ciutat a impartir conferències, ponències, presentacions de llibres o edicions ja fos al mateix Estudi General de Lleida, a l’Institut d’ Estudis Religiosos de Lleida (IREL) o intervencions a les Jornades de Filosofia a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (l’any passat mateix feu la introducció de les jornades dedicades a Kant en el tricentenari del seu naixement). Un dels moments particularment intensos d’aquesta relació fou en ésser designat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida el 20 d’abril del 2005, la laudatio del qual vaig tenir l’honor de pronunciar.

Pere Lluís va estudiar teologia a Roma i a Tolosa de Llenguadoc, on es va llicenciar en Filosofia i Teologia. Tornat a Catalunya, el 1963, faria de professor de filosofia a la seva Universitat i, a partir de 1968, a la Universitat Autònoma de Barcelona. S’ha interessat especialment pel pensament i la filosofia de la modernitat: la francesa (Montaigne, Descartes, Pascal, etc.), l’alemanya (Leibnitz, Kant) i la britànica (Hobbes i Berkeley). Igualment ha aprofundit en les relacions entre la filosofia de la modernitat i el pensament cristià, cosa que l’ha portat a repensar la teologia des del rerefons de la filosofia moderna. Des d’aquí sempre ha mantingut que el cristianisme és compatible amb la cultura moderna, assumida críticament però lleialment.

S’ha subratllat prou, aquests dies, en diversos articles la seva aportació decisiva a la normalització en llengua catalana del pensament filosòfic i la seva contribució a l’edició de textos filosòfics en llengua catalana, com s’ha esdevingut amb el seu impuls a la col·lecció Textos filosòfics i les seves introduccions a autors com Montaigne, Sibiuda, Descartes, Pascal, Spinoza o Kant, introduccions que constitueixen magnífics assaigs; juntament amb els seus llibres sobre Kant i Pascal, la filosofia de la religió, la relació entre modernitat i cristianisme o Joan Maragall, la coordinació d’obres dedicades a pensadors cristians o fer balanç de la filosofia i les ciències socials del darrer segle als Països Catalans. La seva reflexió i tasca intel·lectual s’ha completat amb la col·laboració i animació d’entitats com el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, el Patronat de la Fundació Joan Maragall, la Societat Catalana de Filosofia, l’Institut d’Estudis Catalans o l’àmbit religiós del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). El Premi d’Honor ha recaigut enguany en una persona que presenta una trajectòria diferent de la d’altres premiats i això ha estat un encert, en encabir el pensament filosòfic i religiós, tot i que ha mostrat també un gran art, precisió i pulcritud en l’ús de la llengua, en els seus estudis i especialment en les traduccions, entre les quals ha estat lloada l’excel·lència de la seva versió dels poemes essencials de Joan de la Creu.