Govern d’anuncis, ciutat de desigualtats

L’equador del mandat és un bon moment per fer balanç de l’acció del govern i de l’estat de la ciutat. Un balanç que dissortadament no pot ser gaire positiu. Lleida segueix arrossegant problemes que el govern actual no està sabent afrontar.

Tenim un problema de desigualtats socioeconòmiques i segregació urbana que no para de créixer. La pobresa i el risc de pobresa afecten més d’un terç de la població, mentre tenim també alguns dels barris més rics del país. Tenim cada cop més barris en retrocés, amb pisos envellits, pisos buits, amb complexitat social i cultural... Mentre van creixent noves àrees urbanes amb pisos nous i moderns, amb zones verdes exclusives.

Tenim un problema d’inseguretat. Que inclou sobretot delictes contra el patrimoni –alguna cosa té a veure amb la desigualtat esmentada. Però que també inclou altres problemes. Ciberestafes que afecten sobretot persones grans. La inseguretat de no tenir casa o estar patint per perdre-la. La inseguretat d’anar pel carrer i ensopegar amb voreres en mal estat. O la inseguretat de no tenir garantida una atenció sanitària de qualitat, que vol dir tenir-la a temps i no amb llistes d’espera que desesperen.

I tenim un problema ambiental. Som de les ciutats catalanes amb pitjor qualitat de l’aire, i aquests dies patim també les elevades temperatures en una ciutat amb massa ciment i poc verd, poca ombra. Davant aquestes realitats, l’acció de govern ens resulta decebedora. Entre inauguracions d’obres endegades en el mandat anterior i anuncis de plans de futur, el present se li escapa a un alcalde instal·lat en l’autocomplaença. Per lluitar contra la desigualtat resulta paradigmàtica, per ineficient i injusta, la política fiscal del PSC, i Junts. Apujar impostos als pobres i abaixar-los als rics. Com ha passat amb la reforma de la taxa d’escombraries, que s’ha apujat sobretot a les persones de rendes més baixes, mentre es reduïa als barris de major renda.

Però cap acció de lluita contra la segregació, al contrari, seguim acumulant habitatge social als barris més pobres i promovent operacions urbanístiques que aprofundeixen en la segregació.

Sí que tenim molts plans, però pocs resultats.

Un pla per a la Mariola i el Centre Històric que tot just es començaran a redactar ara, però mentrestant cap mesura realment eficient per millorar la realitat d’aquests barris.

Plans urbanístics per alimentar la nova construcció, però cap acció efectiva per mobilitzar pisos buits i per promoure la rehabilitació en els barris que es van degradant.

Un pla de seguretat local que va néixer obsolet i que el mateix govern va modificant sobre la marxa intentant reaccionar a una realitat que se li escapa. Entre d’altres coses, perquè no està prenent cap mesura per atacar les causes de la inseguretat.

Un pla de civisme i convivència que no acaba d’arribar. I mentrestant, uns equips de treball comunitari i participatiu que estan saturats de processos imaginatius de l’alcalde i no poden atendre com caldria tota la tasca de dinamització i cohesió social que tanta falta fa als barris.

Un pla de mobilitat urbana nou, mentre seguim prorrogant un servei d’autobús insuficient. Plans d’acció climàtica, però cap impuls al consum energètic compartit, i passos enrere en la reducció i recollida selectiva de la brossa.

Un pla de custòdia agrària teòricament per revitalitzar l’activitat agrària a l’Horta però que parteix de dades obsoletes i que no té recursos assignats per ser una realitat més enllà dels papers.

En definitiva, unes polítiques municipals molt conservadores, més pensades per satisfer els ja satisfets amb l’statu quo, que no pas per oferir millores de qualitat de vida, de salut social i ambiental al comú dels veïns.