Què passa amb el Palau de Vidre?

El Palau de Vidre forma part de la història viva de Lleida. L’espai on avui s’aixeca era, entre 1947 i 1964, un estany dins dels Camps Elisis, un parc que des de 1864 és un dels pulmons verds i socials de la ciutat.

Aquell estany va desaparèixer quan, als anys seixanta, Lleida va optar per reforçar la seva vocació firal. El 1965 es va construir el Palau de Vidre, obra de l’enginyer Josep Maria Cots Massana, com a pavelló auxiliar de la Fira. L’edifici, amb estructura de formigó i grans superfícies vidriades –pròpia de l’arquitectura brutalista–, simbolitzava modernitat i progrés. Durant dècades va acollir fires, congressos, concerts, actes de barri i activitats esportives. Era –i pot ser encara– un espai de vida col·lectiva.

La seva degradació progressiva, però, va reobrir un debat profund: conservar-lo o enderrocar-lo per recuperar l’antic estany. Un debat identitari, de memòria i de model de ciutat, que el 2018 es va intentar canalitzar –per enèsima vegada– amb un procés participatiu “definitiu”. Aquell procés va generar idees, diagnosi i expectatives, però no va tenir continuïtat. Es va quedar en un calaix, com massa sovint passa quan la participació a Lleida serveix més per “imaginar” i omplir titulars que per transformar realitats.

El 2022 va arribar una oportunitat única: un projecte de rehabilitació energètica integral, valorat en 9 milions d’euros i altament puntuat pels fons europeus Next Generation. S’hi va afegir un milió més per equipar-lo. L’objectiu era clar: convertir el Palau de Vidre en un equipament de ciutat, la seu dignificada i polivalent de la Fira de Lleida, amb un hotel d’entitats i activitat comunitària. I amb un calendari igualment clar: les obres, després de pròrroga sobre pròrroga, havien d’estar acabades i inaugurades el març del 2025.

Som a les portes del 2026. I el Palau continua tancat.

La pregunta és inevitable: de què serveix tenir un equipament acabat si no s’és capaç d’obrir-lo? Com pot ser que una inversió europea d’aquesta magnitud estigui atrapada rere un pany? Per què encara no sabem quines entitats hi aniran, quins usos tindrà ni quina programació ha de donar-li vida? Què s’ha fet durant tots aquests mesos per planificar-ne el funcionament real?

Mentrestant, els reportatges de propaganda s’han anat acumulant: “el Palau ja mostra la seva cara”, “acollirà l’hotel d’entitats”, “serà un espai emblemàtic”. Però la realitat és tossuda: el Palau està acabat, pagat i… tancat.

I, per acabar-ho d’adobar, el govern del PSC ha decidit unilateralment que ja no tindrà usos firals. En lloc d’obrir un procés participatiu –ara sí, quan tocaria– per decidir els usos complementaris, la governança i els criteris d’accés de les entitats, el projecte ha quedat desdibuixat, i el més calent és a l’aigüera.

Nosaltres no entenem la participació quan només serveix per omplir titulars. La participació és útil quan serveix per dinamitzar un espai, per fer-lo sentir propi del barri, de les entitats i de la ciutat. Aquí, en canvi, l’única resposta és un etern “hi estem treballant”.

La inacció desgasta. La participació de postureig desgasta. Mantenir el Palau de Vidre tancat i sense data d’obertura corroeix parets, però també la confiança. Potser es vol esperar tant que la memòria i l’hemeroteca no puguin relacionar el projecte amb un llegat de ciutat.

El Palau de Vidre està llest. Lleida, també. Només falta el més senzill –i el més important–: que el govern ens digui quan n’obrirà la porta. Obrir el Palau és obrir futur, comunitat i ciutat.