Quan ja no esperes que funcioni

El primer que cal fer aquests dies és aturar-nos i pensar en les víctimes. En les persones que han perdut la vida o han vist la seva rutina trencada de manera irreversible. Cap debat polític, cap xifra, cap explicació tècnica pot passar mai per davant del dolor humà. I és des d’aquest respecte profund que cal parlar del que està passant, perquè darrere cada incidència hi ha persones, famílies i vides que no són estadístiques.

Dit això, el que estem vivint aquests dies amb Rodalies a Catalunya ha fet aflorar un estat d’ànim col·lectiu molt concret: el cansament. No la ràbia puntual, no l’enuig d’un dia dolent, sinó una fatiga profunda, acumulada, que acaba derivant en resignació. I això és, potser, el més preocupant.

Un comentari d’un usuari, que s’ha fet viral, ho resumeix millor que qualsevol informe tècnic:

“No és pas cap sorpresa això. El que passa és que se li dona molt bombo perquè cap tren va bé. Però és que jo vinc cada dia a agafar el tren i cada dia cap tren va bé. Tu creus que un país s’ha de parar perquè plogui? Això és can pixa i rellisca, això no és pas seriós. Som un xiste”.

No hi ha insults, no hi ha crits. Hi ha una frase clau: “cada dia cap tren va bé”. Quan això es normalitza, quan la ciutadania dona per fet que un servei públic essencial no funcionarà, alguna cosa molt profunda s’ha trencat.

A Lleida, aquesta sensació també s’ha fet evident. Retards constants, incertesa, manca d’informació i, paradoxalment, trens gairebé buits malgrat els descomptes anunciats. No perquè la gent no necessiti el tren, sinó perquè ha deixat de confiar-hi. Perquè quan el tren falla, no falla només un trajecte: falla l’organització del dia, la conciliació, la feina, la salut mental. És sortir de casa abans “per si de cas”, és arribar tard i haver de donar explicacions, és no saber si arribaràs a temps a buscar els fills o a una visita mèdica. Aquesta incertesa constant desgasta, i ho fa en silenci. Davant d’això, se’ns ofereixen explicacions fragmentades: incidències tècniques, falta de manteniment, sistemes obsolets, mala gestió de les crisis. Tot això és cert, però no és nou. I aquí hi ha el problema: no estem davant d’un error puntual, sinó d’un problema estructural que s’arrossega des de fa dècades.

El mal finançament de Catalunya no és un eslògan, és una realitat tangible. En poques dècades hem passat de 6 a més de 8 milions d’habitants, amb més mobilitat i més pressió sobre els serveis públics, però sense els recursos necessaris. Cada any, més de 22.000 milions d’euros generats aquí no tornen en forma de millors infraestructures o serveis. En el cas de Rodalies, la llista de promeses incomplertes és llarga, des de la disposició addicional tercera de l’Estatut fins a les reiterades “pluges de milions” anunciades per governs del PP i del PSOE que mai no han arribat.

A Lleida, la situació és encara més injusta. Les nostres “rodalies” són l’AVE i l’AVANT: bitllets cars, poques freqüències, trens plens, material envellit i retards habituals. I quan apareixen vibracions o incidències greus, la preocupació és lògica: viatjar en tren no hauria de generar ni por ni angoixa.

I, tanmateix, sabem que les coses poden funcionar. Perquè quan la gestió és pròpia, el finançament adequat i la voluntat política clara, el resultat és un altre. Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, gestionats al 100% des del país, funcionen bé. Ho veiem també a les comarques de Lleida amb el tren Lleida-La Pobla: un servei fiable, cuidat, en millora constant i que guanya usuaris any rere any. No és cap miracle. És gestió, inversió i responsabilitat.

Per això, abans de parlar de grans projectes, cal una cosa molt més bàsica: que el que ja tenim funcioni. Deixar de viure d’anuncis, prioritzar el manteniment, garantir el servei i fer un traspàs complet de Rodalies amb el finançament corresponent. I, sobretot, poder decidir des del país com i en què es destinen els recursos que generem. I a això se’n diu Estat propi o, en qüestió de recursos, Concert Econòmic. Perquè quan un país no pot garantir que els seus trens funcionin, el problema no és la pluja. És la dependència.