Davant la resignació: esperança, treball i futur

Aquesta setmana hem celebrat el debat sobre l’estat de la ciutat. És un dels moments polítics més importants de l’any perquè ens permet fer balanç, però sobretot perquè ens permet reflexionar sobre quin futur volem per a Lleida. Després de tres anys de mandat, és evident que el govern de Fèlix Larrosa ha perdut l’impuls amb què va arribar a l’alcaldia.

No està de més recordar que ho va fer després d’una campanya construïda al voltant d’una idea molt simple: que Lleida estava en decadència i que només ell era capaç de redreçar-la. Va convertir el lema “l’experiment ha fracassat” en una manera de fer oposició —alimentant la confrontació, utilitzant l’atac personal, la falsedat o incendiant barris per aconseguir el seu objectiu— i en una promesa de canvi immediat. Però tres anys després, les grans promeses de transformació han donat pas a una realitat marcada per anuncis repetits, projectes encallats i problemes quotidians que continuen sense resposta. Allò que es va presentar com el retorn a la bona gestió s’ha convertit massa sovint en una política més pendent del relat que dels resultats. És legítim preguntar-se si qui realment ha fracassat no és precisament aquell projecte polític que prometia lideratge, solvència i transformació i que només ens ha retornat unes formes que molts pensàvem superades.

Mentrestant, la ciutat continua esperant. Espera solucions en habitatge, en transport públic, en neteja —que es paga més cara que mai—, en manteniment urbà i en la revitalització dels barris. Espera una administració que escolti més i anunciï menys. Espera que la capitalitat de Lleida es tradueixi en millores tangibles per a la ciutadania i no només en titulars.

Perquè una ciutat no es mesura pels projectes que s’anuncien. Es mesura per la qualitat de vida de la seva gent. Per si els joves poden imaginar el seu futur aquí sense haver de marxar. Per la capacitat d’una família de trobar un habitatge assequible. Per si una persona gran pot caminar amb seguretat pel seu barri. Per si els serveis públics funcionen i els espais comuns estan cuidats.

En aquest sentit, el model que avui defensa el govern municipal genera molts interrogants. Es planteja una Lleida que creix i creix sense límit, que aspira a sumar desenes de milers d’habitants i que projecta grans equipaments i noves expansions urbanístiques. Però la pregunta és inevitable: de què serveix prometre una ciutat de 220.000 habitants si no som capaços de garantir una ciutat millor per als qui ja hi vivim?

Lleida no necessita créixer per créixer. Necessita créixer amb sentit. Necessita consolidar un model de ciutat que posi les persones al centre i que entengui que l’ambició no consisteix a competir en grandesa i grandiloqüència, sinó a oferir més qualitat de vida.

Les ciutats mitjanes com la nostra tenen un enorme potencial. Poden oferir proximitat, barris amb identitat pròpia, serveis accessibles i una relació més directa entre les institucions i la ciutadania. Aquesta és una fortalesa que cal preservar i potenciar, no diluir en una cursa cap a un model de ciutat que sovint beneficia uns pocs i deixa enrere les necessitats de la majoria. Per això defensem una altra manera d’entendre Lleida.

La diferència és clara. Alguns aposten per expandir primer i resoldre després. Nosaltres creiem que primer cal cuidar el que tenim i després créixer amb responsabilitat. Alguns veuen la ciutat des dels grans projectes. Nosaltres la veiem des de la vida quotidiana de la seva gent.

Lleida té talent, energia i potencial. Té barris vius, entitats compromeses, comerciants, pagesos, professionals i famílies que cada dia fan ciutat. El que necessita és un govern que estigui a l’altura d’aquesta força col·lectiva.

Per això cada vegada més persones entenem que l’alternativa no és canviar unes sigles per unes altres mantenint el mateix model. L’alternativa és una nova manera de governar: més propera, més honesta, més rigorosa i més participativa.

Lleida no ha de perdre la seva ànima ni la seva identitat intentant semblar una altra ciutat. La seva força és precisament ser allò que és. La seva grandesa no dependrà de ser més gran, sinó de fer possible una vida millor per a la majoria. De garantir que cada persona que hi viu pugui desenvolupar-hi el seu projecte de vida amb dignitat, oportunitats i esperança.

Aquest és el futur que val la pena construir. Davant la resignació: esperança, treball i futur. Entre tots i totes, obrim una nova etapa per a Lleida.