AEM Teatre: 100 anys fent ciutat

Hi ha un moment en aquest llarg camí de la nostra vida que, com atrapats per un encanteri, la nostàlgia ens embolcalla i ja no ens deixa mai més. El passat, el fet de recordar constantment allò que hem viscut o que tantes vegades vam escoltar als grans, es fa omnipresent i t’hi trobes tan bé en aquest nou paradís que tot el que no sigui recordar, reviure, et fa una mandra immensa. Recordem per retornar a la nostra joventut, recordem per reviure aquells que un dia ens van deixar, recordem i recordem per poder agafar forces per poder continuar el nostre camí. Recordem, sovint, perquè el present no ens acaba de fer el pes. Quan em va trucar l’amic Jordi Plens per convidar-me al sopar dels 100 anys d’AEM Teatre, la seva veu, sempre amable i càlida, em va retornar a aquest passat que salivejo una i una altra vegada amb el regust inacabable dels pinyols de les olives arbequines. A casa vivíem el teatre perquè era damunt d’un escenari on el cor del meu pare bategava amb més intensitat. El teatre era el seu món. Em deia que el món era un gran teatre. I el teatre el va acollir quan va arribar a Lleida. Per amor va abandonar la seva ciutat, Barcelona. El seu barri, el Poblenou. I el seu futur com a actor professional al teatre Talia del Paco Martínez Soria. Va entrar a la boira d’una ciutat on, com deia ell, a l’estiu s’esquerden les pedres i a l’hivern se’t gela l’ànima. Poc es pensava el meu pare que a Lleida podria continuar fent teatre i que descobriria un magnífic actor, un per damunt de tots. Josep Olondriz. El gran Olondriz, el recordava sempre. Immens. Únic. Professional. Malaguanyat. Des de l’any 1925 fins avui ja n’han passat cent i la febre del teatre continua i tant de bo que mai no es perdi. Teatre que ha fet i fa ciutat. Pastorets. Tradició. Cultura. Identitat. País. La nostàlgia, l’enyor em retorna cares, expressions, rialles, plors, actituds, noms. Amics que hem anat deixant pel camí de les nostres vides, breus, al cap i a la fi. El posat divertit d’en Miquel Sabaté quan parava l’orella intentant captar de l’apuntador una frase oblidada, la barba tothora ben pentinada d’en Màrius Carretero, els escenaris magníficament construïts d’en Josep Cabasés i tants i tants altres que han bastit la història teatral de la nostra ciutat. Una pedrera d’actors i actrius que, juntament amb altres projectes, com la companyia Toar, intenta sobreviure en una societat dominada per la realitat virtual, l’audiovisual i l’univers del mòbil.