Si ets català, parla català
Estarem d’acord que ja s’ha provat tot i no ens n’hem sortit. Hem esmerçat diners, suors i llàgrimes explicant-los que no som dimonis amb banyes, que només som gent normal i corrent que vol viure amb la seva cultura, la seva identitat i la seva llengua. Fins i tot els hem lliurat sang catalana en lluites que, rucs de nosaltres, només han servit per enfonsar-nos una mica més en la misèria. Però seguim fent el ridícul més espantós continuant xutant a la nostra porteria, marcant-nos autogols mentre dissimulem que tota, tota, la culpa és de l’equip contrari i de l’àrbitre. Què ens identifica com a catalans? Quin document tenim que acrediti la nostra pertinença? Cap. Remeneu armaris, obriu calaixos i us adonareu que no ho podeu demostrar perquè, jurídicament, no existim. I la llengua? Aquest és el nostre document d’identitat. L’únic que ens queda. Fixeu-vos si n’és d’important, una llengua, que, per reforçar estats, alguns van elaborar sofisticats projectes unilingües, creant noves gramàtiques i regles per tal de diferenciar-la de l’estat veí amb el qual fins aleshores compartien la mateixa llengua i el mateix origen, fins al punt que, després d’unes quantes generacions la gent d’una banda i l’altra que abans s’entenien, cada cop tenia més dificultats per comunicar-se. El suec i el noruec o el serbi i el croat són dos exemples de la capacitat d’invenció. Està clar que sense llengua desapareixem. Aleshores, per què n’hi ha que hi renuncien per voluntat pròpia? Sovint la tornada del Romanço del fill de la vídua (una peça musical que forma part d’un disc del grup Tres Tambors, editat l’any 1966, amb text de Pere Quart i música original del mític Tombstone Blues de Bob Dylan, em recorda la manera de fer d’alguns salvapàtries de cap de setmana: “Soc bastant catalanista i jo, a casa, amb la mamà, quan no hi ha gent de visita parlo sempre en català.” Ja em sabreu perdonar els responsables de l’invent però la Campanya “Mantinc el català: repte 21 dies” del 12 de maig al primer de juny em va provocar una vergonya aliena de la qual encara no m’he refet. Déu n’hi do quins reptes de vol gallinaci! Va, home, va! En una entrevista de l’any 1999, el poeta Narcís Comadira responia així a una pregunta que, segons ell, no hauria de generar cap controvèrsia perquè és de totes totes una obvietat: “No veig per quina raó un país ha de renunciar a la seva llengua per generositat amb una gent que, voluntàriament, el trien per viure. Per què no renuncien ells a la seva llengua per generositat amb el país que els acull?” Obvi, oi?
