Mor l'actor James Caan, el Sonny Corleone de 'El Padrino'

L’actor James Caan, que va passar a la història del cine en interpretar Sonny Corleone a la saga "The Godfather", va morir en la nit de dimecres als 82 anys, ha informat avui la seua família a través del seu perfil de Twitter. "La família aprecia l’amor i les condolences i demana que es continuï respectant la seua privacitat en aquest difícil moment", va afegir el comunicat.

Pel seu paper en la primera entrega de "The Godfather", Caan va rebre una nominació a l’Òscar a millor actor de repartiment. Entre la seua filmografia destaquen altres títols com "The Rain People" (també sota la direcció de Francis Ford Coppola), "El Dorado" (juntament amb John Wayne), "Brian’s Song", "Rollerball" i "A Bridge Too Far".

Eternament lligat al Hollywood dels anys 70, molts recordaran Caan per la dramàtica mort del seu personatge, Sonny Corleone, cosit a trets en un peatge de Long Island pels homes de Barzini en una de les escenes més famoses de "The Godfather".

Va ser aquesta cinta, en la qual va compartir pantalla amb Marlon Brando i Al Pacino, la que el va catapultar a la fama mundial, però curiosament va estar a punt de no fer aquest paper, ja que els estudis Paramount preferien Carmine Caridi. Per a la seua sort, Coppola el preferia a ell, i va acabar imposant-se.

Nascut el 1940 en el Bronx de Nova York, James Caan va fer del seu característic accent i de semblant seriós i dur una senya d’identitat que va romandre en gran part dels seus personatges.

Entre les seues actuacions més memorables figura la pel·lícula per a televisió "Brian’s Song" el 1971, on va donar vida a l’atleta Brian Piccolo, diagnosticat de càncer en el millor moment de la seua carrera. La interpretació de Caan, sòbria mentre dramàtica, va portar que els crítics consideressin la cinta com una de les millors de l’any.

Aquest paper va convèncer Coppola per fitxar-lo a l’any següent en "The Godfather". Abans, el cineasta i l’actor havien treballat junts en "The Rian People" (1969), però els productors van reduir la seua aparició en pantalla en dubtar de la seua aptitud per a la interpretació.

Després de convèncer al món dels seus dots per al cel·luloide, van arribar treballs com "Rollerball" (1975), "A Bridge Too Far" (1977) i "Thief" (1981), sobre la qual ell mateix va arribar a dir que era l’actuació de la que estava més orgullós. Entre els papers que va rebutjar es compten emblemes del cine com a "Star Wars" i "Flew Over the Cuckoo’s Nest".