Jaume Solé: «Des de l’infart, aprecio més els petits moments de la vida»

Jaume Solé, reconegut fotògraf de Tàrrega, explica que “si una imatge val més que mil paraules, aquest llibre val onze imatges potents (i, amb una mica d’humor, amb stents incorporats)”. La presentació tindrà lloc demà dimarts, a les 19 hores, a la biblioteca Germanes Güell. Què el va motivar a escriure el llibre?

Un grup de joves de Tàrrega va fer una necro-porra en el seu programa d’humor El Pati Podcast, que es caracteritza perquè mai no encerten, en la qual van predir que em moriria. Això va passar just quan vaig tenir l’infart i em van motivar a explicar la meua història. I a més per mostrar un immens agraïment a la sanitat que tenim a Lleida, especialment al servei de Cardiologia de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida i al professional rehabilitador (el fisioterapeuta) que, a part d’ajudar-me a posar-me en forma, em va ensenyar nous hàbits diaris molt importants per sentir-me millor.

Afirma que el llibre narra onze potents imatges amb 11.289 paraules. Què vol dir?

Com a fotògraf de professió sempre dic que una imatge val més que mil paraules. En aquest cas, he necessitat més d’11.000 paraules per explicar les onze imatges del meu infart, tot això amb un toc irònic.

Com va viure l’infart?

Ara faré un espòiler (rialles). D’entrada, he de dir que soc una persona que no fumo ni bec habitualment, dansaire des dels 16 anys a l’Esbart Albada, que també és l’excusa per prendre una cerveseta els divendres, però en general la meua vida sempre s’ha centrat a treballar. El dia 5 de febrer del 2024 a la tarda vaig sentir com una rampa a l’esòfag, ni dolor de pit ni de braç, tan sols una rampa molt dolorosa i intensa. Casualment, estava acabant d’editar un vídeo molt còmic i li ho vaig mostrar a la secretària, l’Eva, i ens vam petar de riure. 

Aleshores em vaig començar a marejar i el dolor era cada vegada més intens fins al punt que vaig notar que perdia el coneixement i em vaig estirar a terra. En un primer moment vaig pensar que es tractava d’un tall de digestió. L’Eva va trucar al 112, em va passar el telèfon i em feien preguntes com marca el protocol però no podia ni parlar. Crec que si hagués estat sol no hauria ni pogut marcar el número. 

De seguida va arribar la meua dona, la Maria del Mar, que treballa d’infermera al CAP de Tàrrega, amb el cardiòleg, i al cap de 10 minuts ho va fer l’ambulància, que per a mi van ser una eternitat. Els sanitaris van començar a mesurar-me la tensió, el sucre, a posar-me elèctrodes... jo amb les mans més pàl·lides que un paper en blanc i mentre m’anaven fent proves, el dolor se’n va anar, crec que va durar uns 40 minuts, se’n va anar de sobte. 

Em vaig aixecar i els vaig dir que ja estava bé però em van enviar a urgències amb l’ambulància. A l’hospital, en el qual treballa el meu fill Àlvar també d’infermer malgrat que aleshores estava de baixa per paternitat, em van atendre de seguida i em van tornar a fer tot de proves: cardiogrames, ecografies, plaques, anàlisi... i tot sortia bé. 

Com a bon autònom tan sols estava preocupat per arribar a Tàrrega abans de les 6.00 hores de l’endemà ja que els tractors havien anunciat mobilitzacions i temia no poder arribar per obrir la botiga. Després que sortissin totes les proves bé, la doctora em va dir que em faria la prova de la troponina (ajuda a diagnosticar atacs cardíacs) i en cas de sortir bé, em donaria l’alta. 

La prova va donar un resultat d’uns 300, em va dir que hauria de sortir per sota dels 100 però que no em posés nerviós, que al cap de tres hores la tornarien a fer. La sorpresa va ser que la següent prova va donar 800 i em van ingressar immediatament a l’UCI. Tenia tres artèries tapades de les quals una funcionava al 20 per cent. Probablement si no hagués anat a l’hospital i hagués estat a casa, ara no ho explicaria, i si no m’hagués estirat a terra amb les cames cap a dalt a la botiga, tampoc. En aquest sentit, tinc experiència de la meua mare, de 91 anys, amb la qual ja hem tingut alguns ensurts.

Aleshores va arribar l’operació.

Sí, em van fer un cateterisme, per poc gairebé candidat a bypass, aleshores m’haurien d’haver enviat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Em van posar dos stents en una artèria i un tercer en una altra. I des d’aleshores així estic, amb medicació i activitat física i saludable tots els dies. Entrenament en bici estàtica, faig pesos, camino, ara recomano a tothom caminar una hora diària, és molt important, i sobretot, menjar sense sal, amb la mateixa energia que tenia quan tenia 30 anys! Tot això m’ha ajudat a veure la importància de fer exercici alhora que m’he tornat més sensible, ploro per qualsevol cosa, i valoro més els petits moments de la vida com poder gaudir de les meues netes.

I després la recuperació.

Sí, aquí he d’agrair especialment al fisioterapeuta Albert Bigordà, per a mi, el rehabilitador de l’hospital Santa Maria. Vaig ser durant uns mesos al gimnàs de l’hospital a recuperació cardíaca i Bigordà m’anava indicant els exercicis que havia de fer amb més intensitat de forma gradual. Vam acabar creant una relació molt familiar amb tots els pacients.

Es tracta d’un llibre solidari, per què?

Perquè estic immensament agraït al servei de Cardiologia de l’hospital Arnau, liderat actualment pel doctor Fernando Worner. A tot l’equip de professionals de cardiologia i especialment al fisioterapeuta Bigordà, els estaré eternament agraït.