Victoria Monique, activista de 35 anys, explica la seva vaginoplàstia després de 6 anys d’espera

La lleidatana Victoria Monique Sáez, artista i activista trans, explica el procés pel qual ha passat per sotmetre’s a una vaginoplàstia. Carrega contra la ‘romantització’ a internet d’aquesta cirurgia i lamenta les crítiques rebudes per persones del seu col·lectiu. “Creuen que contradic el meu discurs però no és així, ho faig perquè ho necessito”, defensa.

Fa només un mes que l’artista i activista trans lleidatana Victoria Monique Sáez es va sotmetre a una vaginoplàstia a l’hospital de Bellvitge. Encara en el procés de postoperatori, parla amb SEGRE per trencar amb la romantització que s’ha fet d’aquesta cirurgia a les xarxes socials. 

Ha estat sis anys en llista d’espera per a una intervenció que sempre ha tingut clar que necessitava. “Cada persona porta la transició a la seua forma, però per a mi era el pas més crucial. I amb això no vull dir que l’operació m’hagi fet una dona completa, perquè jo soc una dona des que vaig sortir de la meua mare, no té res a veure amb tenir penis o vagina, però ara m’he reconciliat amb la meua imatge al mirall”, remarca. 

I afegeix: “Imagina’t que jo de petita pensava que el penis era com les dents de llet i li preguntava a la meua mare quan em cauria com li havia passat a les meues amigues.”

La Victoria, de 35 anys, va iniciar el procés a través de la Unitat de Trànsit de Lleida. “Al cap de poques hores de tornar de Barcelona de la primera consulta, va morir el meu pare. Així que va ser un moment agredolç”, relata. Abans de la intervenció, es fa preparació física i psicològica des del mateix hospital. “És una cirurgia per a la qual has d’estar molt preparada i jo, malgrat que ho estava, vaig tenir moments en què m’ensorrava”, assegura. 

Després de la intervenció, va estar ingressada deu dies. “L’equip sanitari va ser increïble, les infermeres no només et fan de cuidadores sinó que també una mica de psicòlogues. Quan em van aixecar del llit, en què vaig estar cinc dies sense moure’m, em vaig desmaiar, va ser un moment molt dur veure que no podia caminar, però em vaig esforçar i ho vaig fer”, explica. 

Precisament, perquè aquesta realitat no es veu als vídeos que circulen per les xarxes socials, la Victoria vol explicar la seua experiència. “A les xarxes m’he mostrat davant dels meus seguidors plorant, no passa res”, emfatitza.

En els pròxims mesos haurà de seguir amb la recuperació i es visita una vegada a la setmana a Bellvitge, però assegura que ha valgut la pena. “És inexplicable el que vaig sentir quan em vaig veure per primera vegada al mirall. És no odiar res del que veus i en aquell moment em vaig treure una motxilla de no sé quants quilos, la vaig deixar a terra i ara soc més lliure”, conta. 

Tanmateix, ha rebut crítiques per part del seu col·lectiu. “Això m’ha impactat molt, potser venen de persones que tenen un ideari més radical, que consideren que em contradic amb el que defenso, que hi ha dones amb penis i altres amb vulva. Però jo ho he fet per mi, perquè és el meu cos i jo decideixo què en faig”, remarca. Tampoc nega la pressió social. “Vivim en una societat trànsfoba, som qüestionades cada dia, i potser també és un mecanisme de defensa per viure tranquil·la. Això no significa que oculti que soc trans, al contrari. Jo la bandera sempre posada, però ho explicaré des d’una altra perspectiva”, assegura. 

A través del seu compte d’Instagram (@labarbiecalva), ja ha rebut consultes de seguidores. “No jugo a ser doctora o psicòloga. Les derivo on han d’anar i les acompanyo”, assegura. “Però sí que vull fer una guia sobre el postoperatori perquè altres noies puguin veure-ho”, afegeix.

n A pocs dies que se celebri el Dia de l’Orgull, el proper dissabte 28 de juny, Victoria Monique Sáez assegura que “encara queda molt per fer” per lluitar contra la transfòbia. Segons la seua opinió, “l’educació és la clau i fins que una dona amb penis no surti als llibres de ciències no podrem començar a canviar res. I entendre que no és una qüestió política sinó humana, de respecte dels drets fonamentals arreu del món”, remarca.

“L’educació és la clau per canviar les coses”

L'activista trans assegura que “ens poden negar moltes coses, però mai ens podran negar que existim” i considera que s’està avançant. “Cada vegada som més visibles i això fa que tinguem una xarxa més àmplia per parar els cops de pilota”, assegura. També valora els passos que s’han fet a les comarques lleidatanes per al col·lectiu. Segons la Victoria, el suport de famílies i amics és molt important, sobretot en processos com el que ha passat ella amb l’operació. “La meua mare i la meua germana han estat al peu del canó”, remarca. Un suport que constata la seua mare, qui ressalta que “als fills cal donar-los suport, donar molt amor i afecte a les persones que estimem”. Al novembre, farà cinc anys que la Victoria va aconseguir que el Registre Civil li reconegués la seua veritable identitat de gènere.