Pere Enciso, economista: «Els joves prioritzen tenir temps per viure la vida a un ascens laboral»

Per què cada cop és més difícil independitzar-se? A les comarques lleidatanes, només un 16,6% dels joves entre 18 i 29 anys ho ha aconseguit, mentre la mitjana espanyola d’emancipació ha crescut dels 28 als 30 anys en l’última dècada. L’economista lleidatà Pere Enciso reflexiona sobre les causes estructurals de la crisi de l’habitatge i la precarietat laboral que afecta directament el futur de la joventut. L’especulació immobiliària i la falta de polítiques públiques, explica, han convertit l’habitatge en un bé d’inversió, i la manca d’ocupació de qualitat impedeix als joves construir el seu futur amb autonomia.

Accedir a un habitatge sempre ha sigut igual de complicat que ara?

L’accés a l’habitatge s’ha anat complicant molt en les darreres dècades. Abans, la inflació afavoria la seva compra, ja que els sous pujaven mentre les quotes hipotecàries es mantenien estables. A partir dels anys 90, però, l’habitatge va deixar de considerar-se un bé de primera necessitat per convertir-se en un producte d’inversió, fet que va alimentar l’especulació i l’entrada de fons que compraven pisos en massa. La situació es va agreujar quan l’administració va deixar de construir habitatges de protecció oficial i va confiar que el mercat lliure regulés els preus, cosa que no ha passat.

Què pot revertir aquesta situació?

Cal aplicar impostos més alts als grans tenedors i desincentivar l’especulació, però sense perjudicar els petits propietaris. L’habitatge és essencial per a l’emancipació juvenil. Les despeses mensuals de cada nucli familiar no haurien de superar el 33% dels ingressos, per evitar possibles situacions de pobresa.

Es posa el focus en crear polítiques d’habitatge públic, enlloc de la creació d’ocupació de qualitat.

Tota la raó. Ha d’existir una relació directa entre el que necessita una persona per viure i els ingressos que té. Una persona que treballi a mitja jornada i cobri 1.000 € al mes (sent generosos) no es podrà independitzar. Hi ha qui diu que als joves els agrada compartir pis, però és només una justificació perquè la gent no es qüestioni la situació actual. A l’hora de definir un salari, s’han de tenir en compte les despeses personals. Les empreses haurien de buscar mecanismes per cobrir aquestes necessitats.

S’hauria de fomentar més la Formació Professional (FP) que no pas els estudis universitaris?

L’FP és molt necessària. Les universitats eren més barates que muntar escoles de formació, tot i que ara s’ha creat la formació professional dual, inspirada en el model anglès. Hi ha molta demanda de lampistes, electricistes, encofradors, paletes, fusters o xòfers de camió i poca gent que s’hi vulgui formar, malgrat que aquestes professions tinguin uns bons sous. S’ha de potenciar l’FP al màxim i donar facilitats en tots els aspectes. Ara bé, els hàbits de consum estan canviant i alguns oficis poden deixar de ser rellevants. Els estudis universitaris també són necessaris, sobretot els tècnics (enginyeries) i els vinculats a l’atenció a les persones (infermeria, medicina, educació, treball social). L’administració hauria d’ajudar en tot el que pogués.

Amb quin panorama laboral es troba un jove que acaba de finalitzar els seus estudis?

Les persones que volen treballar i tenen una mínima formació, als 30 anys solen trobar feina o ja n’han tingut, tot depèn molt de la carrera. Ara, per exemple, fan falta professors de català, una cosa impensable anys enrere. La formació capacita les persones per adaptar-se a les circumstàncies.

L’actual mercat laboral fa que joves altament qualificats facin feines de baixa qualificació?

Depèn de la professió i de si el jove està disposat a moure’s del seu entorn. A Barcelona és molt més fàcil trobar feina de qualsevol àmbit i hi ha carreres que requereixen estar més disposat a traslladar-se fora. És una decisió difícil i hi ha persones per a tot. De vegades compensa més romandre al territori perquè l’equilibri emocional i familiar pot ser més valuós que el professional. Emigrar també té un cost. Però, sí, la subocupació existeix.

En aquest sentit, l’economia de Lleida presenta alguna particularitat respecte a la resta de Catalunya?

Com que Barcelona és tan cara, sembla que Lleida sigui assequible, però els preus són més alts que en altres zones d’Espanya, com Extremadura o Castella. Hi ha gent que viu a Lleida i es desplaça un o dos cops per setmana a Barcelona per feina, prefereixen no canviar la seva llar per la qualitat de vida que els aporta. Valoren les relacions socials, la tranquil·litat i poder accedir a un habitatge adaptat a les seves possibilitats per a construir un projecte de vida seriós.

Les dones tenen pitjors condicions laborals?

No ho dubtis. Encara hi ha diferències salarials perquè, per desgràcia, es continua considerant l’ingrés de la dona com un complement al de l’home. Les estadístiques ho demostren: hi ha entre un 20 i un 30% de diferència salarial, sovint dissimulada per les categories professionals. Persisteix el prejudici que la dona, tard o d’hora, tindrà fills i no es podrà dedicar tant a la feina, cosa que la perjudica. Tot i que aquesta mentalitat ha disminuït, encara és excessiva. Les feines més ben pagades continuen sent per als homes.

Què prioritzen els joves d’avui dia a l’hora de buscar feina?

Es parla de què prioritzen el nivell de vida i és cert. La gent més gran, sovint, no ho entén: hi ha un xoc generacional –que va accelerar la pandèmia– perquè allò que abans es considerava prioritari, ara ja no ho és tant. Els joves d’avui dia tenen clar que la feina és una font d’ingressos, no una forma de realitzar-se personalment, per tant, prioritzen que l’ofici els permeti viure més enllà. Preferiran tenir temps per gaudir de la vida, abans que treballar durament per ascendir i en el futur arribar a ocupar un alt càrrec. No volen mals de cap, ni estar pendents de la feina fora d’hores. És un canvi generacional que costa d’entendre i que sovint genera crítiques cap a la joventut.

És realista parlar dels joves com si tots tinguessin les mateixes necessitats i oportunitats?

Normalment, es parla dels joves com un grup homogeni, però no és així. Són un col·lectiu heterogeni i, per tant, no hi ha solucions universals. Cada jove està condicionat pel seu entorn familiar (ingressos, nivell cultural, estabilitat, zona de residència —rural o urbana—) i per les xarxes socials que hagi construït. Aquests factors poden facilitar o dificultar la creació d’un projecte de vida satisfactori. Cadascú té unes il·lusions i aspiracions, i l’obligació de la societat és facilitar al màxim la viabilitat del seu projecte vital. És un aspecte que cal tenir molt en compte.