lectura reportatges

Una creu miraculosa, caus de serps, art expressionista, criptes, enterraments prematurs, símbols maçònics, afusellaments... El cementiri de Lleida, que data de finals del segle XVIII, amaga desenes de curiositats i misteris. Per la festivitat de Tots Sants és quan més vida hi ha en aquest recinte. Parents i amics ornamenten les tombes. Destaquen les lluentors i els excessos de les tombes gitanes, la fredor de les flors de plàstic i les papereres plenes de brossa. Però la majoria de visitants no reparen en detalls que emocionen, en secrets que només coneixen uns quants.

El seu treball de precisió valdria or però prefereix no pervertir el seu do natural en el maneig amb la fusta. L’Antoni Gutiérrez Rius crea batutes que branden directors d’orquestra internacionals. Les fa al taller de casa de Bellpuig i les regala pel plaer de contribuir a aquest gènere musical que el va captivar de petit.

Ja fa més de vint anys que va escriure el seu primer poema, així que Amat Baró somriu resignat quan l’etiqueten com a jove promesa. Acaba de publicar el seu darrer poemari amb l’editoral El Fonoll, ‘La Marca de Caín’, un recull de peces crues, despullades de floritures. A través dels versos l’autor confessa que parlar amb els propis dimonis per contrastar la realitat que ens envolta amb l’imaginari que ell mateix ha construït per entendre-la. Convençut que s’han de trencar barreres, Baró aposta per acostar la poesia a tothom qui vulgui escoltar-la.

El Sergi Gòdia és un metge de família 2.0. Utilitza les tecnologies i les posa al servei de la seva consulta a Torres de Segre, on ha aconseguit reduir de 40 a 20 els pacients que veu diàriament. No és que els deixi d’atendre sinó que a cadascun li dóna el que necessita: hi parla per telèfon, per correu electrònic o a través d’altres aplicacions mòbils. Ell ho té clar, contra les llistes d’espera, tecnologia. Això sí, adverteix que cal fer-ne un bon ús perquè no es giri en contra, com passa avui dia amb el Dr. Google. Acaba d’estrenar web, en què es mostra clarament quin és el nou paradigma del metge de família.

Al Pla d’Urgell hi ha un dels circuits de BMX –bicletes de cros– més importants del sud d’Europa. Des de xiquets de dos anys fins a corredors de talla internacional s’hi troben per aprendre, millorar, cansar-se i gaudir d’una disciplina que guanya adeptes dia a dia. Obert a tots els públics, el BikePark de Vila-sana és el circuit de referència a Catalunya.

Un petit canvi a casa pot provocar un efecte en cadena per fer millor aquest món. En aquesta direcció es programen tallers i activitats al Museu del Clima i la Ciència de Lleida inaugurat el passat estiu amb vocació de despertar el sentit crític i científic dels lleidatans.

ONZE FOTÒGRAFS DE LLEIDA EXPOSEN A L’ESPAI CAVALLERS

Té 16 anys. Viu una adolescència atípica lluny de les indecisions i les accions dubtoses que busquen refermar el Jo i l’autoestima. El Jofre Costa, de Tàrrega, va nàixer ballarí de claqué i ho ha pogut ser sempre gràcies a l’ull viu (i el suport) dels seus pares que als cinc anys li van ensenyar vídeos de Youtube en els quals va reconèixer el claqué com la seva manera innata d’expressar-se.

A ningú no li estranya que l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Lleida estigui al soterrani de l’edifici dels jutjats, com si la seua feina només es pogués fer amagada de la llum del sol, fora de la vista de la gent i envoltada de misteri. Jesús Gasque és el cap dels metges forenses de Lleida. Fa més de trenta anys que exerceix i ens parla obertament d’una professió imprescindible per al funcionament del sistema judicial. El tòpic els situa al voltant d’una taula d’autòpsies, però aquestes només representen sis de cada cent intervencions que fan a Lleida.

Són enginyers sense títol però molts d’ells tenen més de 50 anys d’experiència. Els aficionats al modelisme construeixen vaixells i avions seguint els mateixos plànols que es fan servir per als que agafem al port o l’aeroport. Ens atansem a aquest món de la mà del Club Modelisme Tàrrega, l’únic a la província que acull avions, cotxes i vaixells.

Una mostra original del fons del Museu d’Art de Ginebra ens acosta a Lleida gairebé 50 pintures holandeses i flamenques dels segles XVI i XVII. Els pintors es van adaptar als temps reivindicant-se com a creadors amb veu pròpia.

El fotògraf David del Val capta la vida en moments d’espera a ‘Waiting room’

En acabar el grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la UdL, la Laura Millera ha trobat el temps just per presentar-se al concurs de bellesa de Miss Universe. Anteriorment havia representat Catalunya al de Rei i Reina Bellesa d’Espanya. Per a la Laura, aquests concursos li permeten explotar el seu físic, conèixer gent i entrenar les seues habilitats socials.

Els algoritmes tenen mala fama a les xarxes socials des que l’empresa de Mark Zuckerberg va decidir aplicar-los per treure’n diners en detriment de l’espontaneïtat de les publicacions i la visualització d’aquestes. Però cal ser justos amb ells, ja que si se’n fa un bon ús, els algoritmes (i d’internet) poden obrir-te el camí cap a la vida que sempre has somiat. I el que més desitja la gent no és tenir molts diners sinó ser feliç i tenir capacitat de creixement i desenvolupament personal i professional. Sobre algoritmes i felicitat ens en parla el matemàtic Francesc Camps.

Es coneixen la ciutat fins al darrer secret. Adreces, semàfors, carrerons i radars, però també restaurants, botigues, dentistes, bars de copes, farmàcies de guàrdia i màquines de tabac a les sis de la matinada. La vida d’un taxista és al volant d’un cotxe amb els ulls posats a la ciutat de Lleida les vint-i-quatre hores del dia.

L’escultura del lleidatà Rubén Aranda és única. No hi ha ningú més que treballi amb polímers com a matèria primera de les seves creacions. Va néixer amb un do que va desenvolupar a l’Escola d’Art Ondara de Tàrrega i que està decidit a compartir amb el món, encara que això li costi diners.

Des dels 12 anys que volia explicar històries. Per això es va fer periodista. Va aprendre molt de mestres com Huertas Clavería, que li van ensenyar que calia fer anar el nas. I amb olfacte va ser com va descobrir la història de la família Grau de la Cerdanya.

Veure la misèria i el dolor dels refugiats per la televisió va acabar provocant a Pilar Sierra, professora lleidatana, la necessitat d’anar fins a Grècia per ajudar-los. En tornar, juntament amb un grup de persones en les mateixes circumstàncies vitals i personals, van decidir organitzar-se sota el nom de Lleida pels Refugiats. Fan xerrades, donen suport als voluntaris que vulguin viatjar a Grècia, recapten diners per a projectes humanitaris amb refugiats i no perden l’esperança que un dia, la nostra vella i estimada Europa, obrirà les portes als milers de persones que han vist patir amb els seus ulls.

Que el fons del pantà de Santa Anna atresora les cases de Tragó de Noguera és prou conegut. També s’ha parlat força de Tiurana, que dorm sota les aigües de Rialb. En canvi, pocs saben que al pantà de Canelles, al curs del riu Noguera Ribagorçana, descansen set cases, una cantina i la boca de les Mines de Corçà on als anys 40, 50 i 60 arribaven homes d’arreu d’Espanya per sortir de la misèria. Ens submergim en la història de les cases de les mines de carbó de Corçà.

Estem a finals de setembre. Sembla que el període d’adaptació escolar ja estigui coll avall, però no és així. Famílies i escola no es poden relaxar fins ben passat el primer trimestre. I aleshores… tampoc. Segons la psicòloga Clara González, experta en pedagogia Montessori i educació positiva, ser pares requereix formació constant i acompanyar a cada pas els nens i nenes i adolescents perquè arribin a ser uns adults segurs d’ells mateixos. En aquesta etapa d’inseguretats, tant dels pares i mares com dels fills, és important viure l’escola com una oportunitat d’aprenentatge per a tots plegats.

Les mans delaten els mecànics. Ennegrides pels olis i la polsina dels motors, solament llueixen netes a l’època de vacances, just un dels moments de més feina als tallers, juntament amb la ITV, una altra cita clau. Generalment, anem al mecànic a deixar-hi el cotxe i marxem. Aquest cop, ens entretenim a mirar, preguntar i saber més de la feina del mecànic de confiança.

Està acabant de compondre la banda sonora de ‘Vida Privada’, la minisèrie per a televisió sobre l’obra de Josep Maria de Sagarra rodada principalment a Cervera. La resta de projectes de Jordi Nus són encàrrecs de cineastes de Nova York, on la indústria cinematogràfica és potent i dinàmica. És violinista i compositor, i a part de pensar la melodia per acompanyar les imatges li agrada escriure partitures per a bandes, “per a grans bandes amb molts instruments, com més instruments millor”.

“Sóc una persona que visc al dia, no em preocupo gaire del passat i no faig plans de futur”. És el lleidatà Josep Maria Tatxo Benet Ferran, un dels tres socis fundadors del grup audiovisual Mediapro. Periodista, empresari d'èxit i exmàxim accionista de la UE Lleida, entre molts altres càrrecs i atribucions que ha exercit al llarg de la seva dilatada trajectòria professional, en què va començar a destacar com a cap d'esports a TV3, després de treballar per a El País i El Periódico. Abanderat de les noves tecnologies, es mostra molt crític camb cert periodisme i la manera d'adaptar-se al món digital. 

La Cristina Purroy, de Torrefarrera, va començar a fer pastissos amb fondant als 13 anys, ara en fa cinc. La seva creativitat i agilitat va fer que corregués la veu i les comandes van superar aviat la seva capacitat productora. Així que durant cinc anys ha frenat el temps que dedicava a una de les seves passions a favor dels estudis. Després de la selectivitat, segueix el seu instint i aquest setembre comença a estudiar rebosteria creativa i psicologia. Tot alhora. Que què tenen a veure els dolcets i la psicologia? Anem a conèixer qui hi ha darrere de ‘Dolcets i deliciosos’ i ho fem a través d’un conte.

És impossible saber quanta gent ha mort en l’intent de renovar-se. Joan Farré, de Vilanova de Segrià, va ser dels que van triomfar, dels que van arrencar els fruiters per redireccionar el negoci familiar cap a les herbes culinàries i hortalisses. Collit i envasat en fresc, sense residus ni conservants, Dverd porta els seues productes cada vegada més lluny.

Està d’enhorabona. Avui és el seu aniversari i ha tingut un regal anticipat, el premi Cartagena Negra que s’ha emportat la novel·la Ful. I això no és tot: d'aquí a un mes arriba a les llibreries El secreto está en la Sasha, una nova entrega protagonitzada per sergent dels Mossos d'Esquadra Xavi Masip. Rafa Melero no s'ho acaba de creure.

Entra al Roser “amb el cor encongit”. Ella hi havia estudiat la carrera d’Història en aquest “lloc de memòria que ara és de desmemòria”. Com a experta en la transició, repassem amb Antonieta Jarne l’evolució de la Diada de l’Onze de Setembre des que abans de la mort de Franco, quatre mal comptats recordaven davant la Diputació que en aquell palau hi havia hagut la seu de la Generalitat republicana a Lleida fins a les grans mobilitzacions dels darrers anys. Sense oblidar la del 1977 quan, ara fa quaranta anys, es reclamava “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.

Van tenir els seus anys de glòria entre els vuitanta i els noranta, quan a cada casa hi havia un vídeo i ningú no tenia cap sistema domèstic per fer còpies. Amb una clientela fidel que tendeix a envellir-se, a la ciutat només resisteixen tres videoclubs. Els temps canvien, internet forma part de les nostres vides i el seu model de negoci, tot i la resistència, és un camí que sembla abocat al precipici.

Una litografia i les planxes originals de l'artista s'exposaran per sempre al castell.