Psicorebosteria: Pastissos més enllà dels sabors

La Maria es mirava l’aparador contrariada. Havia arribat fins allí seguint les recomanacions d’amigues que, coneixent-la, asseguraven que aquella pastisseria estava feta per a ella. “Cada pastís té un perquè. La filosofia de la botiga va més enllà dels dolcets deliciosos i a tu això d’anar més enllà t’agrada. T’encantarà”. Li deien. Així que un mes abans del seu aniversari va començar a seguir per Instagram i Facebook la Cristina Purroy, la psicopastissera darrere de Dolcets i deliciosos, una nova concepció de la rebosteria basada en la psicologia de la percepció que estava revolucionant les cuines i les taules de celebracions.

Havia arribat fins als 40 sobrepassant els moments amargs amb cullerades de xocolata. Els diumenges de tiets i cosins eren tardes de berenars dolços en els quals el seu paladar havia après el que era bo i el que feia dies que estava fet, aprofitat i valia més la pena no menjar-se. La Maria sabia, amb un cop de vista ràpid a taula o a una llista de convidats, de quina mida havien de comprar el pastís o com dividir-lo perquè hi hagués racions per a tots. Però allò de la psicorebosteria, que cada emoció o estat d’ànim té un pastís perfecte, i no sempre porta xocolata… la descol·locava. Així que a una setmana dels 40 i una llista de 50 convidats a la mà es mirava l’aparador de la Cristina Purroy, on no hi havia ni un pastís, com qui fa un pas a un terreny desconegut.

CUBIK. El pastís que va crear per a la seva amiga Núria, que va fer 18 anys. 

La porta va sonar com la dels comerços únics de pobles de menys de 500 habitants i una noia amb bata blanca va sortir de l’obrador amb un somriure acollidor. “Hola, com et puc ajudar?” La Maria va pensar a dir-li que en realitat no ho sabia, que simplement volia un pastís per a 50, de xocolata i un escrit de “Feliços 40, Maria” però en comptes d’això i davant de tantes possibles respostes va deixar anar un “no ho sé”. I la Cristina, sense deixar de somriure, va seguir: “Què et sembla si em dius què t’ha portat aquí?”

ELS INICIS. La caixeta on cabia tot el seu material quan va començar

L’escena és ficció de futur però estiguin atents, que aquest setembre, la lleidatana Cristina Purroy comença a estudiar Psicologia i Rebosteria a la UOC i a l’escola Hoffman de Barcelona, respectivament. Que una estudiant d’excel·lents esculli ser pastissera en comptes d’enginyera li ha valgut comentaris del tipus “estàs desaprofitada”, però ella té clar que s’ha de seguir l’instint. Ho ha fet des dels 13 anys, quan en un viatge a Bèlgica va conèixer el fondant i la rebosteria creativa. Aquell mateix estiu, quan els canals de la televisió s’omplien al migdia de programes americans que feien pastissos, cupcakes, caketops, cookies i un llarg etcètera de dolços enfocant-los com una obra d’art personalitzada, va iniciar el seu blog Dolcets i deliciosos, on anava penjant les seves creacions. “Vaig començar fent pastissos i cupcakes per als amics i coneguts i ha sigut sempre una passió que he combinat com he pogut amb els estudis. Ara, que he de fer el pas a la professionalització, he tingut clar que vull seguir creixent en rebosteria creativa i saber de psicologia”, explica. A priori són dos camps llunyans, tot i que hem de reconèixer (tots) que quan un està una mica plof sembla que els ànims milloren amb una bona dosi de sucre. “Existeix la psicologia de la percepció que aplicaré a l’alimentació. Quan l’hagi estudiat bé, t’explicaré tots els seus beneficis i aplicacions al món de la cuina dolça”, apunta satisfeta de comprovar que el temari de la carrera de psicologia de la UOC ja li ha donat la confirmació que el seu instint l’ha portat a bon port.

BRILLANTS. La rebosteria de la Cristina inclou detalls que sobta que siguin comestibles, com ara aquests brillants

La cuina de la casa familiar de Torrefarrera és el seu obrador. El garatge és ple de caixes amb estris de rebosteria que ben bé semblen peces d’enginyer. “Vaig començar amb aquesta caixeta, tot el que tenia em cabia aquí, però ara… ocupo mitja cuina i bona part del garatge”, diu mentre la seva mare se la mira orgullosa i la incita a explicar-nos aquest i l’altre pastís que va crear per a un amic, per a la companya de feina, per a la filla de la veïna… “El que més m’agrada és el procés creatiu. Conèixer la persona per a qui és el pastís i imaginar-me’l, projectar la forma i el gust i crear-lo del no-res. I si puc veure la seva reacció, ja és perfecte. M’agrada participar i aportar el meu granet de sorra en la felicitat dels altres i la rebosteria és la meva manera de fer-ho”, parla la Cristina com si tingués més de 18 anys, però en realitat no els farà fins al novembre. De fet, la seva edat ha estat un factor sorpresa per a molts dels seus clients. “Un cop, una coneguda d’uns amics va venir a buscar a casa el pastís i quan vaig obrir-li la porta em va demanar per la meva mare. Es va quedar parada quan li vaig dir que era jo qui feia els pastissos, no la meva mare”.

DEGUSTACIÓ. La família de la Cristina són degustadors impacients i privilegiats

La Mari Àngels Claramunt, la mare de la Cristina, mira orgullosa com entrevistem la segona dels seus tres fills. Veu un èxit personal el fet d’haver aconseguit que la seva filla continuï connectada al seu instint i lliurement esculli el que segur que la farà feliç. “Els pares i mares estem per acompanyar, per facilitar que els nostres fills puguin fer el que han vingut a fer i no perquè facin el que nosaltres voldríem”, diu, i no és una satisfacció exagerada haver sabut educar-los sense prejudicis ni judicis. “Als quatre anys vaig demanar ser model i la mare em va apuntar a una acadèmia tot i que, en certa manera, anés en contra dels seus principis feministes. Ho vaig deixar de gran, perquè no volia ser model, però ara, en plena era de Youtube i xarxes socials, em van molt bé els coneixements sobre imatge i el món audiovisual que vaig aprendre amb la Magda Simó”.

Quan acabem les fotos, arriba el moment de tastar els cupcakes que ens ha preparat per a la sessió d’avui. “Per fi!”, diu la Mari Àngels, que ens confessa que a la família li costa seguir les normes estrictes de la Cristina, entre les quals està el “no tocar, no tastar, fins que jo ho digui”. Abans de tastar el dolcet d’avui, la Cristina talla la magdalena per la meitat, transversalment, i col·loca la part de baix a sobre del frosting. “Poca gent ho sap, però es menja així, el frosting queda enmig de les dues parts de bescuit, com si fos un sanvitx”.

Segur que encara aprendrem molt més de la Cristina. Potser en pocs anys el seu blog passa a ser una pastisseria innovadora basada en la psicorebosteria i mengem el pastís que necessitem, que serà millor que el que volem. Atents a @dolcetsideliciosos (IG) i a dolcetsideliciosos.blogspot.com.

PASTISSOS REALS. Espectacularitat. Aquest és un dels forts de la línia de la rebosteria creativa de la Cristina. Després d’inspirar-se en la vida, els gustos i aficions de la persona que rebrà el pastís que li encomanen, és capaç de fer rèpliques gairebé exactes de productes molt coneguts per aconseguir sorprendre l’homenatjat. Les rèpliques són tan iguals que gairebé serien plagi si no fos perquè les reproduccions de la Cristina es mengen. Ordinadors, sabates, personatges de dibuixos animats, ambulàncies, vaixells, bosses de marca... No hi ha objecte que se li resisteixi. En podeu veure més exemples al seu blogspot Dolcets i deliciosos.

CONQUERINT ESPAIS. El material que utilitza la Cristina cada cop ocupa més espai, el garatge és pràcticament seu

MENYS SUCRES I MÉS SALUT

La Cristina Purroy va fer el seu treball de recerca de batxillerat sobre la rebosteria saludable. Va modificar alguns dels ingredients del biscuit de iogurt tradicional per tal de saber quins dels ingredients alternatius al sucre i la farina podien donar bons resultats.

“Cada cop hi ha més preocupació pels sucres i alguns dels clients, sobretot mares, em demanen alternatives perquè el pastís del seu fill no tingui tant de sucre o gluten”. Després de provar el sucre de canya, l’atzavara o la fructosa per substituir el sucre, i l’espelta o el sègol per la farina, fent tastos a cegues, va concloure que el sucre de canya és el favorit i que dóna bons resultats de cocció; no tant la resta, on la farina té un difícil substitut.