Boomerisme Il·lustrat: Enciclopèdia Encarta, la nostra Wikipedia del passat

Agafeu boli i llibreta, estimats lectors d’allò vintage, que avui us demanarem que ens expliqueu la vida i obra d’Otto von Bismarck. Si aquests deures us haguessin enganxat als anys 90, només caldria que anéssiu al moble del menjador on hi ha l’Enciclopèdia, agaféssiu el tom pertinent i busquéssiu per ordre alfabètic. Si us hagués passat durant la primera dècada dels 2000, us ho haurien solucionat Google i la Wikipedia; i anys després, el ChatGPT. Però hi va haver una època que va caure entremig del llibre de trenta quilos i la Wikipedia de Jimmy Wales. Sí, amigues i amics: avui parlem de l’Enciclopèdia Encarta. 

L’Encarta era molt més que una enciclopèdia; era el certificat de modernitat de la classe mitjana. Era el símbol de tenir un ordinador amb el seu moble auxiliar i el CD-ROM de Microsoft al costat del Prince of Persia. Entrar-hi era tota una experiència: el so d’arrencada ens obria les portes al món del coneixement en llenguatge multimèdia, on podíem tant llegir la biografia del nostre home, von Bismarck, com visionar un vídeo de pocs segons de l’arribada de l’home a la Lluna. El cor del programa era el seu motor de cerca indexat. A diferència de Google, que navega en un oceà infinit, l’Encarta era un jardí tancat. Quan hi escrivíem “Egiptologia”, el programa saltava entre els sectors físics del disc. Era una arquitectura d’hipertext primigènia: cada paraula en blau era un vincle que ens llençava a una altra entrada. Aquella navegació no lineal va ser la nostra primera lliçó de pensament lateral informàtic; potser començàvem llegint sobre Dalí i acabàvem, ves a saber com, descobrint la fotosíntesi. 

A més, cal tenir en compte que l’Encarta operava en un entorn en què un disc dur habitual tenia poques megues de capacitat. Un miracle que per optimitzar l’espai, Microsoft utilitzava una compressió que ho pixelava absolutament tot. 

Moure-s’hi regalava moments de pura orfebreria digital. L’Atles Interactiu era una joia: una bola del món que podies fer girar i fer-hi zoom fins que els píxels es tornaven quadrats de la mida d’un puny. Era una rotació precalculada, però per a nosaltres significava llibertat total. I, per descomptat, hi havia la integració perfecta amb l’entorn Windows i els Pentium de l’època. 

L’Encarta era també estructura. Estava organitzada en categories taxonòmiques que respectaven l’ordre clàssic de les ciències i les lletres, però amb el botó “Enrere” que ens permetia desfer el camí. Potser va ser dels primers navegadors per la cultura general, una eina que ens va ensenyar que per trobar una resposta primer s’havia de saber tocar la tecla adequada. 

Però això no és tot: poca gent entrava a l’Encarta per saber la densitat de població de l’Uzbekistan, i molts hi anaven pel MindMaze, un joc de preguntes i respostes situat en un castell medieval on havíem de respondre qüestions sobre el món per poder avançar nivells. Era la gamificació abans que existís la gamificació. Un Trivial digital. 

L’Encarta va morir, com moren totes les coses. Internet es va fer fort, va aparèixer la Wikipedia i va eclipsar el rigor de l’Encarta de Microsoft, que va quedar obsoleta. El 2009 va tancar la paradeta.