Un patrimoni desconegut: El Cobert del Cerdà
El Cobert del Cerdà, un gran magatzem construït el 1928, va ser dissenyat per l’arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer, un dels més influents a Catalunya al primer terç del segle XX. És l’únic edifici que se li coneix destinat a usos industrials, però no té cap figura de protecció. Historiador local
Exterior de l’edifici, destinat inicialment a emmagatzemar farratges.
Molt s’ha parlat de la necessitat de preservar, rehabilitar i donar un nou ús al nostre patrimoni industrial. De sempre, aquest llegat ha estat menystingut, oblidat i, sovint, ha patit el cop de la piqueta i un afany especulatiu sense miraments. Lleida, i per extensió la seva demarcació, no ha estat mai un territori procliu a tenir bons exponents en aquest tipus d’arquitectura, però encara resten alguns exemples que han arribat als nostres dies de manera miraculosa, motiu més que suficient per salvaguardar-los, ja que molts d’ells estan en greu perill de desaparèixer per sempre més de la fisonomia de les nostres ciutats.
En aquest sentit, recentment es varen recuperar els plànols de construcció del Cobert de Cerdà d’Almacelles. Un edifici industrial de principis del segle XX de grans dimensions, del qual es desconeixia l’autoria, les característiques del seu disseny particular i l’ús de materials i estructures de suport mai abans emprades per a aquest tipus de naus industrials. El Cobert del Cerdà s’emprava per emmagatzemar gran part del farratge que es conreava al terme d’Almacelles durant el primer terç del segle XX, amb motiu de la posada en reg de 8.000 jornals de terreny, pel cap baix. En aquells anys, molts comerciants de farratge es van fer d’or.
Almacelles, i per extensió tota la zona de la Llitera, fou un territori apte i molt cobejat per produir farratge i transportar-lo per ferrocarril a qualsevol punt de la península o de França, si era el cas. Aviat, grans comerciants de farratges van iniciar la construcció de naus com aquesta prop de l’estació de ferrocarril. L’any 1928 es bastí un dels magatzems més grans de la província, amb una capacitat extraordinària per a l’època: 32.000 m3. Era el Cobert del Cerdà, promogut pel comerciant barceloní de farratges Ramon Cerdà i Garriga.
L’edifici era gegantí. Ocupava una parcel·la de 1.875 m2. Feia 75 metres de llarg per 25 d’ample, i havia disposat un teulat a dues aigües, amb un curiós voladís en el punt on s’ajuntaven les dues ales de teulat, on s’ubicaria una filera de 16 finestres de ventilació i d’il·luminació. No obstant, el més interessant era l’alçada, que arribava fins als 17 metres en el seu punt màxim. Un curiós sistema de suports i encavallades metàl·liques permetien que no hi hagués cap mena de pilar interior i, al mateix temps, els angles sortints a l’exterior de l’embigat formarien una marquesina que evitaria l’entrada de pluja i d’humitats a l’interior de la nau. Una altra de les novetats seria el sistema d’obertura i tancament de portes i finestres corredisses a partir d’una curiosa disposició de raïls i coixinets encastats als murs.
La troballa dels plànols ha permès conèixer el nom del seu autor: n’Adolf Florensa i Ferrer, un dels arquitectes catalans més influents i de renom del primer terç del segle XX. Era lleidatà de naixement (Lleida, 1889 – Barcelona, 1968), si bé gran part de la seva obra la va dur a terme a Barcelona. Fou un dels arquitectes de referència de dos projectes cabdals a la capital catalana: l’obertura de la Via Laietana i l’Exposició Universal de 1929. Un cop acabats els seus estudis d’arquitectura, l’any 1914, es va posar a donar classes, va obtenir la càtedra de Mecànica Racional l’any 1920 i fou nomenat arquitecte municipal de l’ajuntament de Barcelona l’any 1924. No obstant, també exercí com a arquitecte municipal de Lleida on, entre altres obres, signà els plànols de l’Escola Jardí dels Camps Elisis (1918). Va estat força influenciat per l’escola de Chicago, tot i que es va moure dins el classicisme noucentista de moda en aquells anys. Com a obres més conegudes i representatives n’hi ha unes quantes a la Via Laietana barcelonina: la Casa Cambó (1925), el Casal del Metge (1931), la Casa Artur Suqué (1927), la Immobiliària Catalana (1925) o la seu del Foment del Treball junt amb Josep Goday (1931). És també l’autor del Palau de Comunicacions i Transports de l’exposició del 1929 de la plaça d’Espanya de Barcelona, la reforma de la Capitania General (1928), la Duana Nova o la restauració del castell de Peralada i del monestir de Poblet.
Amb aquest currículum, doncs, estaríem parlant d’un dels grans arquitectes noucentistes de Catalunya, si bé el que fa excepcional el Cobert del Cerdà d’Almacelles és el fet de ser l’únic edifici destinat a usos industrials que se li coneix. En ell, n’Adolf Florensa va posar de manifest algunes novetats que incorporaria per primer cop al nostre país procedents de la influent Escola de Chicago nord-americana. A més, cal afegir altres dades de gran transcendència històrica implícites a aquest edifici. Les dimensions pràcticament catedralícies del seu interior van fer que s’instal·lés, acabada la Guerra Civil espanyola, la caserna del Terç Gran Capitán Primer de la Legió primera i tercera Bandera, amb prop de dos mil efectius en actiu al seu interior durant els anys més durs de la postguerra. Aquesta gernació de legionaris s’encarregarien del control de camins, vies d’accés i amagatalls de l’entorn, per barrar el pas de maquis, estraperlistes i contrabandistes, camí del Pirineu i de França en aquells anys tan convulsos.
Malauradament, aquest edifici encara no compta avui dia amb la preservació legal que li correspondria. Sens dubte, el Cobert del Cerdà seria un bon exemple de patrimoni industrial digne de conservar, rehabilitar i donar-li una segona vida. De ben segur que les futures generacions ho agrairien.
