El Pou d'Or de Bellvís: un pou amb molta història

Cent anys enrere, als pobles, les dones acostumaven a vestir  de negre i a dur un mocador, també negre, al cap. Encara que tenien una vida molt discreta, algunes d’elles van tenir una enorme capacitat d’influència. A Cadaqués, per exemple, la Lídia

Noguer Sabà, la Sabana pel segon cognom, tenia un hostal on s’havien allotjat, entre altres, Picasso, Deschamps i Puig i Cadafalch. Tot i que, com se sol dir, estava tocada per la tramuntana, pels seus comentaris absurds i la venerable bogeria l’adoraven tant Federico García Lorca, qui tenia una foto seva damunt el piano a la casa de Granada, com Salvador Dalí, que va dir que la Lídia era la “deessa de la meva paranoia".

Cap a la mateixa època, i més a prop nostre, a Bellvís, a la comarca del Pla d’Urgell, hi havia una dona tocada d’una singularitat  semblant a la Lídia. Era la Teresa Barri, més coneguda, no se’n sap el motiu, per la Xollada. Alta i prima, vestida sempre de negre i amb un mocador embolicat al cap que li tapava el monyo, la primera dècada del 1900 regentava un bar ja desaparegut, Cal Moretó, a la plaça de l’església.

La Xollada devia tenir una intuïció que va encomanar als homes del poble. En un pedregar improductiu, un promontori conegut com el Tossal Roig, a uns quatre quilòmetres del poble, hi va veure uns petits reflexes a terra. Eren petits grans de sauló, però ella va suposar que eren palletes d’or i va convèncer els clients del bar perquè cavessin, gratis, un pou per trobar-ne més. Tots es farien rics si anaven on ella els indicava i excavaven terra endins fins a trobar el preuat metall. Els explicava el que havia vist en somnis: un munt d’or a pocs pams de terra. El seu poder de convicció va quallar en un poble amb poques sortides laborals, rodejat de camps de conreu de secà i amb la fàcil promesa de fer-se milionaris de la nit al dia.

Dos primers voluntaris es van oferir a cavar al punt exacte on ella els va marcar. Era una roca i, a sota, hi havia una altra roca. Com que era un rocam duríssim els pics i les altres eines manuals de l’època rebotaven i no avançaven. El que havia de ser ràpid, doncs, es va complicar i va ser una tasca ingent i dura, però la Xollada tenia una inaudita capacitat de persuasió perquè alguns homes, d’amagat de la família i escapant-se de les seves tasques de pagès, van continuar picant pedra –mai millor dit–, durant uns quants anys més. Quines arts va usar per contagiar-los el seu desvari amb tanta intensitat? És un misteri.

Amb persistència, els vilatans van anar buidant el dur rocam a pic, escarpa i martell. Van foradar un pou que feia uns setze metres de fondària i, en paral·lel, una espècie de mina amb trenta-sis escales excavades a la roca, una mica menys profunda que el pou. I què van trobar després d’anys d’excavar la pedra a cops de martell? Aigua.

La Xollada no es va donar per vençuda i va continuar encomanant el seu deliri als clients del bar. En un terreny de secà l’aigua és com l’or, no? Doncs l’aigua és or, els va dir. Va fer venir un farmacèutic de Barcelona que va analitzar l’aigua  del Pou d’Or i va determinar que era magnífica per curar mals. Llavors, la Xollada els va engrescar a envasar-la i vendre-la. I així va ser. L’aigua, que sortia per tres aixetes inserides en uns forats oberts a la paret del fons de la mina, la duien en carros a l’estació de tren de Bell-lloc i, d’allí, a Barcelona.

La Xollada encara els va esperonar més, proposant de construir un balneari. Va transmetre una passió tan desbordant que un pagès fins i tot es va vendre un parell de trossos per pagar les despeses inicials.

Un miratge que va durar ben poc ja que l’aigua era crua i sense cap poder curatiu, per això aviat es va deixar de vendre. De retruc, el balneari va quedar en no res.

Alguns van sospitar que el farmacèutic era un impostor, un muntatge de la Xollada per mantenir viva la seva ment eixelebrada. Però ella va continuar fent de les seves. En una tartana portava els clients del bar a jugar a cartes a un poble proper i sempre, sempre, guanyaven. Al cap de poc es va descobrir l’enganyifa. La Xollada  estava conxorxada amb uns falsificadors. A canvi d’un percentatge, els conduïa fins a la sala de timbes i allí apostaven en bitllets. El que guanyaven eren bitllets falsos, que servia als estafadors per posar-los en circulació. És verídica aquesta història? No ho sabrem mai, però s’assevera que la màquina de falsificar bitllets encara la guarden a Balaguer. Entre una cosa i altra, va començar el declivi del poder de la Xollada, i amb el mateix silenci que va arribar al poble una forastera, que durant anys dominaria la voluntat de molts homes, un dia, de sobte, l’enigmàtica dona va desaparèixer de Bellvís i se’n va perdre el rastre per sempre més.

Un pou d'or d'abandonat 

El pou que havia de fer rics els miners afeccionats va quedar  abandonat i anys més tard la propietària dels terrenys ho va fer colgar tot, també una tercera prospecció que no s’ha trobat. Una vegada aconseguit que la propietària els donés uns 1.000 metres  quadrats del terreny, la nova Associació de Dones Pou de l’Or es va marcar la prioritat de fer altre cop el mateix que s’havia fet cent anys enrere: excavar el pou.

Amb la Rosa Pera, aleshores presidenta de l’associació i qui va tenir la idea i la perseverança de recuperar-lo, i Ramon Montserrat, el seu marit i impulsor logístic de la iniciativa, anem a visitar l’indret. Seguim al camí asfaltat que comunica Bellvís amb Vilanova de la Barca fins quasi al límit del terme d’aquesta població. El “Pou d’Or” es troba en un turonet de fàcil localització pel molí de vent que van instal·lar-hi per bombar l’aigua de la mina.

La Rosa i el Ramon ens expliquen les dificultats, gairebé penúries, que nombrosos voluntaris de l’associació van haver de passar durant molts diumenges, durant quasi deu anys, per desenrunar i condicionar la infraestructura. Dies i hores que posaven de la seua butxaca per anar progressant a poc a poc com si fos una excavació arqueològica. Finalment, després d’un esforç titànic i penós, els implicats va obtenir la recompensa que es mereixien. 

Des del 2015 el Pou llueix altre cop, protegit per una reixa que deixa veure el fons. La mina resta tancada per seguretat, donat que les escales, amples però molt verticals i d’esteses estretes, podrien causar greus relliscades. Amb tot, amb l’ajuda una llanterna potent, a través del reixat s’afigura la fondària, la volta de la galeria excavada a la pedra, el vestíbul de sota i inscripcions tallades a la roca. Als laterals estan inscrites lletres soltes, una “A”, una “J” i una “C”. A la paret frontal superior el número 10 cisellat voldria dir, segons les fonts orals del poble, l’any 1910, quan es van acabar les obres originals. Qui sap si els números “4” o “7” fan referència als inicis de l’excavació, el 1904, o alguna altra data rellevant.

A la vora del Pou, si unes fileres d’alzines centenàries parlessin, ens explicarien de primera mà les dues operacions de perforació del tossal, la inicial i la de recuperació. Mentre això no passi, l’Associació ha col·locat un gran plafó amb fotografies i un text que explica la història dels dos processos. A més, han plantat vegetació de secà, com olivers i timó, que ens retornen al temps en què tot aquest indret era de secà. També han arranjat un mirador circular dalt del tossal. Encara que només estigui elevat uns deu metres sobre l’entorn, en aquest racó de la comarca més plana de Catalunya és una alçada digna que permet observar amb nitidesa tot el pla de Lleida que s’estén al seu voltant. Un mirador privilegiat des del qual podem contemplar les muntanyes prepirinenques i unes magnífiques, i daurades, postes de sol.