Carlos Holemans: “El meu pare estimava Flandes per damunt de tot i el seu país el va condemnar a mort”

Quan llegeixes Los espías no hablan, del creatiu Carlos Holemans, t’adones que moltes novel·les i pel·lícules de ficció que s’han fet sobre la Segona Guerra Mundial podrien ser certes. El relat ens va endinsant en un seguit d’esdeveniments i de personatges, que de vegades et sembla que estàs enmig d’una novel·la al més pur estil de John Le Carré. Res més lluny de la realitat. Tot és real. Carlos Holemans ha dedicat deu anys a desenterrar i recompondre la història del seu pare, Karel Holemans, un pintor flamenc que va ser agent secret, espia doble i heroi dels templers, va ser condemnat a mort a Bèlgica i es va exiliar a Espanya. La seva família mai en va saber res.

Carlos Holemans és un professional dedicat des de fa trenta anys a la creativitat i que ha estat President del Club de Creatius d’Espanya i de l’agència El Laboratori, havent realitzat nombroses campanyes per a grans grups empresarials i acumulant més de 150 premis nacionals i internacionals. 

Los espías no hablan va sortir al mes de juliol i ja va per la segona edició. Quan i per què comença el projecte de recuperar la vida del seu pare? El meu pare va morir quan jo tenia 16 anys. Per a mi era un senyor que no tenia una ocupació gaire identificable. Que molt de tant en tant parlava d’aventures molt antigues, rares i quasi marcianes. Era un tio callat i reservat. Però jo sempre vaig pensar que hi havia d’haver alguna cosa més, plena de secrets. M’he passat mitja vida rumiant. La meva mare, que d’alguna forma era molt diferent a ell, perquè era molt extravertida, explicava també moltes històries, fet que va contribuir a augmentar tot el misteri. Però ella tampoc en sabia gran cosa. Però ella sabia el que jo no sabia; en canvi, jo no sabia que no sabia. Tot plegat és un caldo de cultiu que he arrossegat tota la meva vida mentre m’he dedicat a la creativitat publicitària i en un moment ja molt estable de la meva carrera professional l’any 2012, obro l’ordinador i creo una carpeta que es diu “llibre”. 

I comença a investigar.... Començo a fer un recerca estructurada. Una de les persones que m’ajuden és el periodista i fundador de l’equip d’investigació de La Vanguardia Eduardo Martín de Pozuelo. Perquè jo sabia que en la vida del meu pare l’espionatge va tenir un paper important. Hem de tenir en compte que en els darrers anys de la seva vida, en Karel Holemans era un senyor de classe mitjana/ baixa i que vivia a Tarragona. De vegades explicava històries de quan vivia a l’hotel Palace de Madrid i es relacionava amb totes les patums de l’època durant la Segona Guerra Mundial. Eduardo Martín Pozuelo és un gran expert en espionatge nazi a Madrid. Ell m’ajuda i jo començo seriosament a prendre notes, llegir, documents, escanejar qualsevol paper escrit pel meu pare, fotos... Tracto de posar ordre a tot el que vaig documentant però, clar, el meu pare era una mica destroyer, bohemi a l’hora de guardar coses. Per tant, tracto de posar ordre i establir una metodologia. 

Tota la família del seu pare és belga. Com entra en contacte amb aquesta pista? El llibre està dedicat a un cosí meu, l’Albert Pepermans, que ha estat el cordó umbilical que mai s’ha trencat amb Bèlgica. Fins a tal punt que jo he tingut un fill amb la seva filla... 

Expliqui’m aquest punt... En un dels meus viatges a Bèlgica, l’Albert Pepermans em presenta la seva família. Ell és molt més gran i la seva filla és quatre anys més jove que jo. Ella és fotògrafa, jo publicitari, sortim i tenim una relació de molts anys de la qual neix el nostre fill. 

Durant els deu anys d’investigació, hi ha hagut moments que va pensar a deixar-ho córrer? Tot plegat ha estat com una bola de neu. Com més anava avançant més em creixia... i si en algun moment em trobava en un carrer sense sortida, canviava el xip, perquè hi havia tantes vies obertes per investigar! Tants personatges secundaris! Al final el que més m’ha costat ha estat saber quines van ser les relacions entre els personatges secundaris. 

Aquests, malgrat ser secundaris, acaben sent importants... Em vaig trobant amb ells mentre avanço en la investigació i no va ser fàcil. Les sorpreses comencen quan descobreixo que entre els secundaris hi ha relacions. Perquè, clar, et planteges... podia haver una relació entre un agent de la Gestapo i una espia de la resistència? A priori, em fa pensar que entre l’individu de la Gestapo i el de la resistència no té per què haver-hi cap relació. I la sorpresa surt quan descobreixo que la mateixa dona del Karel, la Rachel (la primera dona), que és de la resistència, resulta que sí va tenir un afer sentimental amb un tio dels serveis secrets alemanys. I llavors començo a tirar d’aquest fil que ha estat profitós i increïble. 

El personatge del nazi, mira que és dolent. És dolent dolent. Era un malparit, era un torturador i molt perillós.

Com és possible que el seu pare pogués guardar tants secrets i que ningú en sabés res? Jo penso que el meu pare fa com tots els exiliats. Mira, per exemple jo tinc relació amb un director de cinema flamenc que està fent un treball documental sobre altres persones que van fugir de Flandes i van anar a l’Argentina. Els fills d’aquest flamencs emigrants i els fills dels fills, i no han viatjat mai a Europa. Tenen Bèlgica mitificada, com un lloc d’on venen els avantpassats, i parlen de Flandes com el paradís perdut. El meu pare era un gran independentista flamenc, un tradicionalista, que estima Flandes per damunt de tot... i el seu propi país el condemna a mort. Clar, això provoca una ruptura emocional molt gran. I crec que el que va fer va ser tancar el seu passat. I és molt dolorós, perquè estem parlant del seu país pel qual ell s’ha jugat la vida i el seu país el condemna a mort, l’assenyala com un col·laboracionista nazi, el declara apàtrida i es queda sense pàtria. 

Vostè al llibre explica molt bé les contradiccions del seu pare: fidel a Flandes, als cavallers templers, al rei belga... I Flandes recordem que va donar suport a Hitler i a la vegada aquest va perseguir els templers... És cert. Hi ha contradiccions molts gran. Els templers eren gent molt nostàlgica. Perquè t’agradi una cosa que ve de l’edat mitjana s’ha de ser molt nostàlgic. Estem parlant d’un orde del Temple reviscut al segle XX a la ciutat belga de Malines. Els templers és un corrent molt romàntic, nostàlgic, que té una gran enyorança de la cultura de segle d’or flamenc, del barroc flamenc... Gent que deia que Beethoven era flamenc! És l’enyorança d’un passat gloriós fos real o no. Llavors tot això els fa participar d’aquest idealisme nacionalista de Hitler. Perquè el meu pare és a la vegada templer i molt independentista. Quan els templers són molt monàrquics, i ells no volen la ruptura de Bèlgica, i els nacionalistes sí. Aquí el paper el juga el rei. El meu pare era molt leopoldista [Leopold III de Bèlgica va ser el quart rei dels belgues, entre 1934 i 1951]. I sí, és una gran contradicció. 

Després de deu anys d’investigació ha canviat la idea que tenia del seu pare? No. 

Ara que ja sap la seva història, si el tingués al davant què li diria? Li diria que m’expliqués tots els detalls que encara em falten de la història. Però, realment, una de les coses més sorprenents, el que em dona una enorme tranquil·litat d’esperit, és que després de fer tota aquesta investigació he arribat a la conclusió que Karel va callar i va silenciar moltes coses, i algunes, segurament, per protegir-me. Per exemple, a mi no em va ensenyar el flamenc. És a dir, ell va tancar la porta al seu passat i va voler començar una nova vida, i va clausurar sentimentalment les portes a tot el que tenia a veure amb Flandes. Segurament ho va fer perquè jo mateix mai tingués la temptació de posar- me en embolics. Naturalment va aconseguir tot el contrari. Perquè el seu fill ha tingut un fill amb una flamenca. I el seu net parla flamenc, castellà i anglès. Vaig a Bèlgica amb molta freqüència. Això no li va sortir bé. Però el més important per a mi és comprovar que, malgrat que va silenciar moltes de coses de la seva vida, mai em va dir mentides. Les històries que ell em va explicar jo he pogut corroborar que totes eren certes. Per exemple, quan jo era molt petit i la Hertha Frankel tenia un programa a TVE i sortia amb un paio que era alemany, doncs un dia em va dir que aquell senyor era amic seu. En plena investigació em va sortir el nom d’aquest senyor a la llista de persones allotjades a l’hotel Palace de Madrid a la vegada que el meu pare. 

El tema de l’hotel Palace és una gran historia dins el llibre. La Paloma García, directora de comunicació de l’hotel, em va ajudar moltíssim i em va permetre, que és un autèntic privilegi, posar les mans a sobre dels llibres de viatgers del Palace. No es conserven tots. De l’estada del meu pare se’n conserva la primera meitat. Amb aquests registres vaig poder saber el dia exacte que va entrar a l’hotel i on anava. 

Hi ha dos personatges al llibre que també sobten. Un és el seu germanastre i l’altre, l’àvia Eulàlia. Del seu germà, no n’explica gran cosa. El meu germà és un personatge que jo he volgut tractar amb molta delicadesa. Ell és català, viu a Sant Sadurní d’Anoia però va néixer a Londres. Des de molt petit va patir un assenyalament racista que el va fer patir molt. Ell ha estat molt generós amb mi. M’ha donat permís per publicar el que m’ha semblat i he volgut ser discret. 

El personatge de l’àvia Eulàlia és realment atemoridor. L’àvia era una psicòpata. Però si ens posem en la seva pell... Tenia només disset anys quan hereta tot el patrimoni de l’avi, saltant-se la seva pròpia mare i germanes que li reclamen la legítima d’una heretat immensament gran. Ella va fer front a tot plegat i amb molts plets pel mig es troba amb 17 anys aïllada i barallada amb tota la família. Això li crea un caràcter desconfiat, àcid. 

A vostè com el tractava? Malament, perquè jo era el fill del seu enemic. A mi no em va mostrar mai cap mena d’afecte, al contrari. Jo era petit, i a mi aquella senyora em feia por. 

Al seu pare també? Bé, el meu pare es va enfrontar a ella, per això no el podia ni veure i li va fer la vida impossible. El caràcter de l’àvia s’ha d’entendre per tot el que va viure. 

Aquest ha estat el seu primer llibre sobre un història real i la veritat és que ha tingut molt bona acollida, ja va per la segona edició. N’hi haurà més? Home, la veritat és que m’ha sorprès la bona acollida que ha tingut el llibre. Per a mi tot plegat ha estat un experiment molt privat, no pensava que interessés a tanta gent. Malauradament de biografia només en tinc una i jo no sé escriure ficció. Jo agafo un tema real i el puc desenvolupar, però la ficció... El que sí que estic preparant ara és un llibre professional sobre el procés mental de la creativitat. I, ara per ara, el que em fa especial il·lusió és que estem en contacte amb una editorial belgoholandesa per traduir Los espías no hablan al flamenc. Per a mi això tancaria el cercle, perquè la família flamenca de Karel només sabien que un bon dia va marxar i mai més va tornar. Ells també es fan preguntes del que es va esdevenir. Per això també tinc ganes que se sàpiga el que va passar a Flandes fa més de setanta anys.