Indrets del pirineu lleidatà: una vall feta de ferro

Que important és preservar els orígens, l’essència, la identitat. Això és el que ha demostrat al llarg de la història la Vall Ferrera, situada a la part nord-oriental del Pallars Sobirà. El seu nom prové de Vallis Ferraria (en llatí) i no és casual: respon a la relació iniciada fa dos mil·lennis entre els seus habitants i la seva riquesa natural, sustentada especialment en elements del període cambroordovicià, fa uns cinc-cents milions d’anys. “Aquests materials contenen molt ferro, per la qual cosa moltes zones són de color ferruginós”, explica Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, del qual forma part la vall.

Un dels llocs d’interès és el bosc de Virós. “En destacaria sobretot els filons que s’hi poden trobar, que van donar-hi peu especialment a l’activitat siderúrgica des de les darreries de l’imperi romà d’Occident fins a finals del segle XIX i fins i tot el XX”, concreta. Al III, de fet, ja es tenen indicis de petites explotacions de ferro amb forns de reducció primitius. L’activitat siderúrgica va continuar durant l’edat mitjana i la moderna, quan van irrompre de manera generalitzada les reconegudes fargues, antics tallers dedicats a la producció i transformació del ferro mitjançant el foc i l’energia hidràulica. En l’origen, la majoria van aparèixer als vessants dels Pirineus, atesa la presència de mineral, la necessitat d’obtenir carbó i l’accés al cabal d’aigua d’un riu. Van estar en funcionament en llocs com Alins, Ainet de Besan i Àreu. Tot i cessar la seva activitat progressivament, la població n’ha sabut preservar la relació fins avui dia.

Fills del ferro

Una prova palpable d’això és Xavier Llor, fill de l’últim ferrer d’Alins, Josep Llor. “El meu pare s’aixecava ben d’hora per treballar al taller, i jo em vaig criar amb el soroll de l’enclusa; és part de la meva vida”, recorda. “En aquella època, abans que la industrialització arribés a les nostres terres, la feina de ferrer era molt reclamada pels pagesos ja que requerien ferrar els animals”, indica.

El Xavier, juntament amb el seu germà, han conservat l’espai d’Alins on treballava el seu pare amb el propòsit de poder-lo fer visitable en el futur. “Ens agradaria que quedés constància tant de l’ofici com de la importància que el ferro va tenir aquí a la vall, ja que el jovent majoritàriament ho desconeix”, comenta.

D’altra banda, el Xavier va preservar també estris que el seu pare havia fet servir durant la seva vida. Avui dia els exhibeix en el que defineix com el seu petit museu privat. N’obre les portes puntualment al públic per reivindicar aquesta tradició familiar i la seva terra. La seva mostra forma part del patrimoni etnològic i de la memòria de la indústria del ferro a la Vall Ferrera.

Casa Sintet

A Alins també hi podem trobar l’Ecomuseu Casa Sintet, una històrica construcció pairal que ofereix una immersió singular en la història d’aquesta part del Pirineu. Els actuals responsables, com la Joana Casimiro Sinfreu, són descendents dels propietaris de la darrera farga que hi va haver en actiu a la Vall, la de Santa Maria de la Torre. Es va construir a inicis del segle XIX i va acabar la seva activitat a finals del mateix segle. “Tenim la sort de conservar un parell de llibres de comptabilitat, amb retalls de documents que ens aporten informació diversa sobre aquesta construcció: quan va començar a funcionar, el volum de treballadors, com s’hi treballava...”, comenta la Joana. L’espai ofereix una exposició i visita guiada per la casa, que té trets arquitectònics característics de la zona, a partir de la qual s’explica primer la relació entre el món del ferro i la família i la pagesia. S’hi poden observar utensilis i estris diversos que es feien servir per a la cuina o per al camp que procedeixen precisament d’aquesta última farga que va estar en actiu. Des de la seva creació Casa Sintet ha exhibit al voltant de 200 peces d’aquesta mena, ajudant al visitant a conèixer millor la seva història i la de la Vall Ferrera.

En segon lloc, s’aborda també l’evolució del món de la siderúrgica cap al de l’agricultura i la ramaderia. “Si tens un negoci i no va bé, o el reorientes o canvies totalment de sector, i això últim és el que es va fer quan el ferro va deixar de ser tan productiu. De fet, jo i la meva germana som avui dia ramaderes, treballem conjuntament. Alhora preservem la Casa per divulgar com funcionava tot abans”. Si es vol visitar entre setembre i juny cal fer reserva prèvia.

Casa Cerdà

A Àreu, a poc més de cinc quilòmetres al nord d’Alins, s’hi ubica Casa Cerdà, un habitatge pairal que data de finals del segle XVII. “Des de la seva construcció ha estat sempre habitada i això ha fet que s’hagi conservat una quantitat important de patrimoni”, explica Montse Burgués, una de les responsables de dinamitzar aquest espai. La seva economia primària era la ramaderia ovina, ja que hi havia ramats de fins a 1.000 ovelles que feien la transhumància fins a les plana de Lleida. “Després, la família de la casa fou una de les propietàries de les diferents fargues que hi va haver a la vall. Quan en va començar el declivi, Cerdà va canviar de mètode de subsistència i es va dedicar a la compravenda de mules. Aquesta també va ser una bona època fins que a mitjans del segle XX va arribar la maquinària agrícola i va substituir els mitjans de treball tradicionals, com els animals, pels tractors. Actualment, la casa té una explotació ramadera de vaques de raça llemosina. Des de meitat del segle XVIII i fins a l’actualitat pertany a la família De Castellarnau”, exposa la Montse, que és la parella de l’actual propietari, Llorenç de Castellarnau.

Ella s’encarrega de les visites guiades que s’hi fan, amb reserva prèvia. “Vam començar restaurant i museïtzant la primera planta de la casa i part dels cellers per posar en valor l’espai i tots els objectes que s’hi poden veure. Nosaltres vivim a la segona planta, i tirar endavant aquest projecte ha estat un repte, alhora que molt engrescador i gratificant”, comenta.

A Àreu també s’han conservat una serradora i un molí fariner que funcionaven gràcies a la força de l’aigua del riu.

L’epicentre de tot

La Fira del Ferro a Alins, que enguany ha celebrat la 14a edició, esdevé el punt de trobada per a desenes de forjadors provinents de diversos indrets de la Península. S’encarreguen de tornar a fer sonar els martells amb determinació a la Vall Ferrera i, així, fer-hi ressonar una tradició arrelada des de fa segles. És un lloc per a la creació, amb la forja conjunta d’escultures que després es poden veure en l’entorn natural o urbà.

Itineraris del ferro

La Vall Ferrera ofereix diverses rutes lligades a la seva història. A la mateixa web de la Fira del Ferro s’hi pot consultar les opcions disponibles. En són exemples l’itinerari de les Fargues, que fa palesa la relació estreta d’Alins amb el ferro, tant en el passat com actualment; el Camí ral de la Vall Ferrera, que recorre un paisatge de boscos de ribera i prats de dall pel qual es transportaven els lingots de ferro de les fargues fins a la Noguera Pallaresa, on els raiers els carregaven riu avall; o la Costa dels Meners, que retrocedeix 1.600 anys i transporta el visitant fins als vestigis miners més antics trobats en aquesta part del Pirineu i li permet conèixer les diferents formes d’extracció i transformació del mineral i també les d’obtenció de l’energia necessària per al procés.

El sostre de Catalunya

Aquest paradís ferruginós és també la sòlida base de la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya amb 3.143 metres. Per enfilar-s’hi es pot passar pel pla de Boet, un paratge natural de gran bellesa.

Des de Casa Cerdà recorden que a finals del segle XIX hi ha documentades les primeres expedicions fins a la muntanya. “Les cròniques de l’època expliquen que els excursionistes s’allotjaven en aquesta casa durant dos o tres dies, fins que reprenien el viatge i continuaven l’expedició fins a la Pica d’Estats”, comenten.

D’altra banda, el 1892, Ignasi de Castellarnau i Casimiro, besavi de l’actual propietari de la casa, va participar en les Bases de Manresa, una primera iniciativa concreta d’un autogovern català plantejat des de Catalunya.

Pobles entre naturalesa

La Vall Ferrera és limítrof amb Andorra i França. La formen els nuclis d’Alins, Ainet de Besan, Araós, Àreu, Besan, Norís i… Tor, un poble ben mediàtic per diferents casos vinculats a la crònica negra que hi han donat peu a un turisme que es podria qualificar de peculiar. Els envolten paratges singulars marcats pels seus llacs d’origen glacial, el curs fluvial o els densos boscos. El director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, Marc Garriga, destaca “el bosc de Virós, el pla de Boet, el circ glacial de Baiau i la muntanya de Tor”. També espais més desconeguts però molt bonics; “els estanys d’Aixeus sota el Monteixo, Baborte, Areste...”, diu.

La fauna també és especial. La sargantana pallaresa, que viu només a les zones altes del Pirineu centreoriental, concentra gran part de la seva població a la Vall Ferrera. També és destacable el mufló, introduït originàriament a mitjans dels anys noranta amb finalitats exclusivament cinegètiques a Andorra, des d’on va traspassar la frontera cap al Pallars Sobirà. Es tracta doncs d’una espècie considerada exòtica i invasora.

Reptes, amenaces i virtuts

La Vall Ferrera s’enfronta a diferents problemàtiques, amenaces i reptes de futur. “Amb el canvi climàtic hi ha un risc d’incendi cada cop més elevat. Per fer-hi front estem elaborant un pla de prevenció i definint zones estratègiques i de discontinuïtat per poder aturar millor un hipotètic gran incendi forestal”, comenta el Marc. El fet és que en alguns boscos hi ha una “excessiva densitat d’arbres, fruit de l’abandonament de camps de cultius o de pastures”, afegeix. En aquest sentit apunta que també és important aclarir-los per afavorir l’hàbitat del gall fer. Així mateix, els exemplars de pi roig de cotes més baixes, especialment a Virós, pateixen molt amb la sequera i fins i tot moren i s’ha hagut d’optar per substituir-los per roures i alzines. També preocupa el cabal fluvial en algun tram i l’erosió de l’entorn a la Pica d’Estats fruit de l’excés d’excursionistes. D’altra banda, una de les virtuts naturals de la Vall Ferrera és que la gran majoria dels seus estanys es troben “en molt bon estat de conservació”, conclou.