Francesc Sales: “L'oliva arbequina a la comarca de les Garrigues la va introduir el baró de Maials”

Després dels focs de l’estiu al Segrià i les Garrigues estan patint els aiguats de tardor. Un dels territoris més pobres del país i no guanyen per disgustos. Però no sempre ha estat un paisatge secundari. A la segona meitat del segle XIX atreia immigrants d’altres contrades gràcies al creixent sector de l’oli. L’historiador de Maials Francesc Sales, autor de diversos estudis sobre el tema, ens dóna algunes claus per comprendre la importància de l’arbequina i l’oli d’oliva verge extra en la construcció socioeconòmica de les Garrigues històriques.

En quin moment l’olivera es converteix en el cultiu de referència a les Garrigues històriques davant del cereal, l’ametlla o la vinya?

Durant la primera meitat del XIX es produeix la gran expansió, encara que els orígens són anteriors i tenen un nom: Baró de Maials. Aquest senyor era un militar instal·lat a Catalunya després de victòria de Felip V. Accedir a la noblesa era una manera d’ascendir socialment i una forma de reconeixement per part de la monarquia. Ell, però, era un home culte que venia de Bèlgica i que va fundar la primera Societat d’Amics del País a Lleida, la primera d’Espanya. El baró de Maials és qui inicia l’especialització agrària basant-se en l’olivera amb l’objectiu d’exportar oli. Volia fer una agricultura més competitiva, per això planta milers d’oliveres d’arbequina i contracta el que ara seria un enginyer agrari.

En queda res, del baró de Maials, a banda d’algun carrer i l’oli de la cooperativa del poble?

A Maials hi ha dues grans finques originals seues, les quals havia acumulat després de comprar molta terra. Ara són de la Diputació de Lleida i de Barcelona. No sé si el títol és vigent avui en dia ni si hi ha algun hereu que l’ostenti.

Ell és qui porta l’arbequina a les Garrigues, doncs.

Sí. Busca una varietat que sigui molt bona i realment l’encerta. Construeix un molí d’oli i crea una xarxa d’exportació. Amb carros, transportava l’oli a Flix i d’allà amb llagut fins a Tortosa

Com s’expandeix el model per la comarca?

Segurament per imitació. La gran expansió del conreu de l’olivera és a la primera meitat del segle XIX, que també coincideix amb un major creixement demogràfic que va més enllà del creixement vegetatiu normal d’una població que té més i millors ingressos i recursos. Durant el XIX, les Garrigues reben migrants provinents de l’interior de Castelló, Terol o les comarques del Pirineu. Maials multiplica per cinc la població del primer terç del segle XVIII i arriba als 1.500 habitants.

Abans parlava d’exportacions. On va l’oli d’oliva de les Garrigues del segle XIX?

L’excedent s’exportava arreu d’Europa a través de comercials de Lleida o Tortosa. A començaments del segle XX, les Borges també és un centre exportador.

Després de cent cinquanta anys s’ha desenvolupat la visió comercial del producte?

Aquesta és la gran assignatura pendent. Han millorat substancialment la qualitat de l’oli perquè el conreen millor, han modernitzat la maquinària i cada vegada cuiden més l’oli que produeixen. Però des del meu punt de vista encara no han fet el salt de la comercialització que permeti millorar les condicions del vida dels pagesos que s’hi dediquen.

Com va afectar econòmicament la Primera Guerra Mundial a la zona?

Fins aleshores era un model en expansió. Les dades ens indiquen que del 1910 al 14 s’arriba al màxim de producció de la història. El món s’havia globalitzat, els vaixells podien transportar productes agrícoles d’arreu del món. De sobte, l’oli d’oliva havia de competir amb altres olis vegetals asiàtics o africans com el gira-sol o el de palma. L’altre gran competidor que apareix aleshores és l’andalús. Durant el segle XIX no era així perquè al sud d’Espanya l’oli que es comercialitzava era per al sector industrial. L’arribada del petroli va obligar a la reconversió industrial del sector andalús, que va passar a comercialitzar oli per al consum humà. La productivitat per hectàrea a Andalusia és més elevada per la varietat d’olives que cultiven. Els andalusos, però, l’havien de refinar, mentre que l’oli d’arbequina s’aconsegueix només xafant les olives. La confluència d’aquests factors juntament amb la Primera Guerra Mundial va provocar un augment de preus brutal en productes bàsics i el govern va aprovar unes lleis de quotes que va ofegar el sector a les Garrigues.

És el moment en què apareixen les cooperatives?

Són de principis del segle XX, sí. Fins aleshores, els petits pagesos portaven les olives als molins privats de les famílies riques dels pobles. En aquesta època també apareixen els molins hidràulics, que permeten treballar més quantitat d’olives i aconseguir més quantitat d’oli que no ho feien amb els de fusta.

Però no es recupera l’esplendor del XIX.

Mai més. Després de la Primera Guerra Mundial, arriben quatre anys de sequera molt bèstia. Les dades són molt dures. Estem parlant que les cooperatives registren zero quilos d’olives. No es produeix gens d’oli. Durant els anys vint i trenta, el marge de benefici tendeix a baixar.

Abans parlava de les grans finques del baró de Maials, però aquesta no era la dinàmica de propietat més habitual.

A finals del XIX o principis del XX, a les Garrigues la mitjana no passava de les 3 hectàrees de secà. Una família no podia viure d’aquestes terres i havien de fer de jornalers per als grans propietaris que hi havia a cada poble. No és fins que la immigració buida els pobles que els pagesos que s’hi queden comencen a comprar o arrendar prou terres per viure dels jornals que treballen sense haver de recórrer a altres activitats o a treballar a jornal de tercers.