Pedro Pardo: “La música ha servit per fer revolucions i és un art que ens ajuda a tirar endavant”

El lleidatà Pedro Pardo és un totterreny musical, a banda d’un gran comunicador. Escoltant-lo, la clàssica sembla fàcil i accessible per a tothom. Alumne del conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on va obtenir els títols professionals de Composició i Instrumentació i els superiors de Solfeig, Piano, Direcció Coral i Direcció d’Orquestra, ha rebut nombrosos premis tant en el camp de la composició com en el de la direcció. Des que el 2005 es va posar davant del Cor de l’Orfeó Lleidatà, mai ha deixat de venir setmanalment a la capital del Segrià, tot i viure a Cerdanyola del Vallès.

Si res no ho ha impedit a hores d’ara, Pedro Pardo (Lleida, 1974) dirigirà avui els guanyadors del 9è Concurs Internacional de Cant Líric Germans Pla, Ciutat de Balaguer, acompanyats de l’Orquestra Simfònica Victòria dels Àngels, formació de la qual ell és batuta titular. Músic incansable, el compositor, director d’orquestra i de cor i pianista, acaba de publicar el llibre

Els homes clàssics

amb Albert Galceran, company de micròfon al programa homònim de Catalunya Ràdio. I tot sense deixar de venir cada setmana, des del 2005, a dirigir el Cor de l’Orfeó Lleidatà, amb què es prepara per

assaltar

Barcelona el proper desembre.

Diu que amb

Els homes clàssics

(Rosa dels Vents) volien trencar clixés. Quins?

Fa anys que ho intento. Sóc un apassionat de la clàssica però també em considero una persona oberta a qui li agrada tot tipus de música. Dit això, estic convençut que dir que la música clàssica és avorrida, per a gent gran o, sobretot, cara, són tres falsedats. I les intentem trencar amb la manera com comuniquem la música.

El llibre està basat en històries de grans personatges de la música. Alguna l’ha sorprès?

Una de les que més atònit em van deixar és la de l’oftalmòleg, o potser seria millor dir-li xarlatà, que va operar els dos grans clàssics del barroc i se’ls va

carregar

. Segurament, avui amb les xarxes socials això seria impensable. En canvi, en aquella època John Taylor va anar a Alemanya a operar Bach, el va deixar cec i va acabar morint. Pocs anys més tard, va passar el mateix al Regne Unit amb Haendel. Els dos havien nascut el mateix any a pocs quilòmetres però no s’havien conegut, i això que havien intentat trobar-se en tres ocasions. I els va acabar

matant

el mateix xarlatà.

Quin és el secret per fer arribar la música clàssica al gran públic?

L’educació. Sóc ferm defensor que la música clàssica hauria de ser assignatura obligatòria en tots els estudis reglats. Els nens que fan música saben perfectament què és treballar en equip si toquen en una orquestra; què és la jerarquia si ho fan en un quartet; o què és l’esforç. Si incloem aquests valors en l’educació, hi haurà més gent que voldrà aprendre música, no només clàssica. Rosalia ha estudiat a l’ESMUC, s’ha format i és una supercrac. Ha confiat en els millors: va aparèixer als Goya amb arranjaments del catedràtic de composició de l’ESMUC, el Bernat Vivancos. Amb això vull dir que clàssica i contemporània no estan tan allunyades.

Fa uns mesos va debutar com a director assistent de l’òpera

Les pêcheurs de perles

de Bizet al Liceu. Com va anar?

Molt bé. Havia fet alguna òpera, però mai amb el Liceu. T’adones que seria molt bonic si la realitat fos aquesta. Sóc director del Cor de l’Orfeó Lleidatà i de l’Orquestra Simfònica Victòria dels Àngels i veus que treballem amb engrunes, intentant subsistir. Al Liceu hi havia assistent de direcció, tres pianistes acompanyants, cada cantant té el seu camerino, hi ha un fons de partitures espectacular..., però només és el 5% de la realitat del país. Si hi hagués més recursos per a la base, repercutiria en el fet que el Liceu funcionés millor i tingués més músics, directors i compositors d’aquí.

Quines diferències hi ha entre posar-se a l’escenari del Liceu o de l’Orfeó Lleidatà, per exemple?

Quan ets a l’escenari, cap, perquè intento ser fidel a la partitura i honest amb la música sempre. M’és igual si ho faig amb la meva orquestra de l’escola de música de nens o amb una de professional. El que canvia és el camí per arribar-hi. Em refereixo que quan t’ensenyen a dirigir, t’ensenyen a moure els braços, a analitzar una partitura... però no a estudiar subvencions, programar, parlar amb el regidor de Cultura... i això ho has de fer. En canvi, en un lloc com ara el Liceu, hi ha persones i equips que s’hi dediquen.

–

Com es va iniciar en la música?

De petitet. De fet, els meus pares tenien un orgue Hammon i jo surto gravat amb Super8 amb dos anyets, manipulant-lo. De nen vaig anar a una acadèmia de piano i a l’adolescència em vaig haver de decidir, tot i que és veritat que una mica pensava... “em dedicaré a la música, però per a què servirà?” Si estudies Medicina, la cosa està més clara.

Ha trobat la resposta?

I tant! Per a moltes coses. La música ha servit per fer revolucions i és un art que ens ajuda a tirar endavant. A mi, potser em serveix per passar-ho bé i per guanyar-me la vida, però a l’oient, per emocionar-lo, acompanyar-lo. Un exemple. Quan estava a punt de decidir-me vaig anar amb alumnes a fer un concert a Madrid. En acabar se’m va apropar un senyor amb els ulls inflats. Em va explicar que feia un mes que se li havia mort la dona, i no sortia de casa. Li havia semblat atractiu el programa i s’havia decidit a venir: era el primer cop que havia somrigut. I ho havia fet escoltant aquella música. Amb això, no vull ser metge. La música és un art que no pots veure ni tocar, però el pots sentir amb les orelles i sobretot amb el cor. És impressionant!

Com viviu la música a casa, amb els fills?

Els vaig posar un violí a les mans amb dos anyets i es va convertir en un hàbit. Era com jugar, rentar-se les dents abans d’anar a dormir... No era una obligació, sinó quelcom natural tocar 5 minuts abans de rentar-se les dents. Va arribar un punt que es no plantejaven no tenir violí. I quan, per edat, van arribar a l’escola de música ja feia dos anys que tocaven. A més vaig tenir la sort que va venir a casa la concertino de l’orquestra i va començar a jugar musicalment amb els nens. Sóc partidari que els petits aprenguin de manera vivencial, explorant. Al final, la música és un llenguatge i els nens la incorporen de manera natural a la seva vida, com els idiomes.

Per què diuen que Mozart és més assequible per als nens?

Hi ha moltes teories. La meva és que Mozart va ser nen tota la vida, fins que va morir als 35 anys. Als 14, pràcticament havia fet la volta al món d’aquell temps i les seves històries sempre tenen un final feliç.

Una de les seves darreres iniciatives és

Veus Visuals

, amb La Panera i Sant Joan de Déu. Com s’encara un projecte així?

Amb l’Orfeó ens agrada molt treballar amb altres entitats, i aquest és un projecte en xarxa. Entre les tres institucions vam concloure que seria interessant fer una feina de creació compartida. Ens va ajudar el Joan Enric Vidal, que tenia experiència amb treballs de caire social i va resultar molt enriquidor per a les dos bandes. Vam fer una sèrie de sessions guiades i es van inventar una lletra i una melodia. Jo em vaig encarregar dels arranjaments, i després ho van cantar amb un cor a quatre veus, una bateria, un baix elèctric, un piano i ho vam presentar el Dia Mundial de la Salut Mental. La idea és que tingui continuïtat, ara estem estudiant com.

Quins projectes té?

Continuo amb la part mediàtica, com a divulgador a Catalunya Ràdio i TV3. Amb el

Christmas.cat

de l’Orfeó estem preparant l’

assalt

a Barcelona i tocarem al desembre a la Sala Barts, després d’omplir sis anys la Llotja. Dirigeixo l’Orquestra Simfònica Victòria dels Àngels; m’han encomanat fer de director musical d’un projecte familiar al Palau de la Música amb música de Mahler que es veurà al març i he fet dos bandes sonores per a cinema, una de les quals s’estrenarà l’any vinent.