SEGRE

ENTREVISTA

Joandomènec Ros: “A la societat en general li costa d'entendre la ciència”

Joandomènec Ros: “A la societat en general li costa d’entendre la ciència”

Joandomènec Ros: “A la societat en general li costa d’entendre la ciència”SEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Biòleg de formació, Joandomènec Ros és catedràtic d’Ecologia de les universitats de Múrcia i Barcelona i fou president de l’Institut d’Estudis Catalans durant vuit anys. És especialista en biologia i ecologia d’organismes i comunitats bentòniques en el medi marí i el seu camp de treball també s’ha centrat en la conservació de la naturalesa i l’ecologia general. Al seu llibre ‘Cal que siguem masovers del món’ pretén fer-nos reflexionar, des de la divulgació científica, sobre alguns aspectes fonamentals que afecten el medi ambient alhora que ens vol recordar que som estadants d’aquest món, no pas els propietaris.

El títol del seu darrer llibre és tota una declaració de principis sobre la filosofia amb què ens hauríem de comportar al planeta Terra: Cal que siguem masovers del món (Empúries). El seu autor, Joandomènec Ros (Barcelona, 1946), és un dels ecòlegs més respectats del país, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i president del Consell de Protecció de la Natura. També ha estat president de l’Institut d’Estudis Catalans.

El llibre és ple de referències a prediccions que havien fet els científics i que s’estan complint. No en vam fer cas en el seu moment, i ara haurem de córrer perquè tenim el canvi climàtic a sobre?

Hi ha diversos factors que ho expliquen.Per una part, que a la societat en general li costa d’entendre la ciència. I els científics potser no ens expliquem prou bé. Per altra part, hi ha una caixa de ressonància que són els moviments ecologistes. Si el que diu un científic es treu una mica de mare i es diu que s’acaba el món, la sensació d’un polític o gestor pot ser que exageren. Valdria més que anessin directament a parlar amb el científic i a demanar-li que els ho expliqui.

I els gestors o polítics no ho fan, això?

Al llibre explico una cosa que encara no m’he tret del cap. Essent president Artur Mas, va organitzar una reunió d’una vintena llarga d’experts per veure si calia seguir ampliant el canal Segarra-Garrigues o no. El resultat va ser que no. Fins i tot dels pagesos, pel que se’ls feia pagar. Però el seu govern va tirar endavant. Que no facin cas d’un expert en un àmbit es pot entendre. Però quan és un col·lectiu d’àmbits diferents, no s’entén. El polític té una visió de conjunt que potser el científic, veient només la seva part, no té. Uns condicionants econòmics, socials... Però tot i això, parlem d’un tema que se sap des de fa molts anys: a finals del segle XIX ja es va dir que l’entrada de diòxid de carboni a l’atmosfera podria portar problemes. Fa un segle i mig!

El mateix títol del llibre incita que canviem la nostra actitud cap al planeta. Què vol dir sentir-se’n masovers?

El masover és aquella persona que cuida d’una casa o un terreny per encàrrec de l’amo. Nosaltres no cuidem el nostre entorn natural... potser perquè no hi ha amo que ens vigili. Fa un parell de segles, no calia explicar això: un pagès, per exemple, era conscient de com havia de cuidar els seus camps perquè donessin fruit. Ara vaig a dir-li una cosa que sol fer enfadar algunes persones: els grans problemes de degradació del medi els atribuïm a les grans empreses i els governs, oi? En part sí. Però també hi ha una demanda social, i nosaltres formem part d’aquesta demanda: un telèfon, un televisor, la fusta, el cafè..

“En l’explotació dels recursos naturals, els humans no tenim cap mesura. Agafem tot el que és possible tècnicament, ja sigui pesca, bolets, fusta.” És a dir, és una característica estructural, de la nostra mateixa condició com a espècie?

A nivell personal s’entén. És el problema que es va definir com a tragèdia dels comunals, a propòsit d’un problema de pastures.

Ens il·lustra?

Sí. Una persona pot portar a les pastures comunals les seves trenta vaques. Una altra n’hi porta quaranta. Com que les pastures són de tots, en poden fer l’ús que vulguin. El problema és que quan se’n van sumant i arriben a dues-centes o cinc-centes o mil vaques, destrossen els prats. És a dir, hi ha d’haver algun tipus de regulació de l’explotació del terreny, ja sigui perquè tothom es mantingui en la moderació o perquè aquesta vingui d’una autoritat superior que té un poder. I nosaltres no sempre som receptius quan ens diuen que això no es pot fer o caldria fer això altre. Acaba resultant que només es fa a nivell personal o de grups organitzats que veuen el problema i intenten convèncer la ciutadania en general, cosa que té més èxit que fa uns anys. Però és que el problema és més greu també!

Fa pocs dies llegíem que els espais protegits haurien d’ocupar entre un 30% i un 50% de la superfície total del planeta, segons dos grups de científics que treballen per a l’ONU. Amb això podríem esquivar el desastre?

Una cosa són els espais protegits, i l’altra els espais naturals que no cal que siguin protegits però sí conreats amb mentalitat de masovers. Com la reducció de la capacitat de rebre visitants al delta de l’Ebre. El problema és si ens pensem que això dona dret de cuixa a tots els espais no protegits. Sembla que els primers tinguin valor i els altres no. I sí que en tenen, però pot estar combinat amb l’explotació suau dels seus recursos. Ha d’haver-hi espais protegits al cent per cent, on no s’hi faci absolutament res; altres en què la protecció sigui compatible amb la visita, i finalment aquells que, sense estar expressament protegits, no siguin víctimes de barrabassades.

La legislació no ho preveu, això?

Sí, però als espais no urbanitzables s’hi fa de tot. I al final es canvien les lleis si convé i acaben essent urbanitzables.

Ara parlàvem sobretot de la terra però el seu àmbit d’especialització és el de l’ecologia marina. El mar és el primer indicador dels canvis del planeta?

No és l’únic. Per afirmar amb seguretat que les coses estan canviant ens calen registres de molt de temps. En alguns casos els tenim, però esbiaixats: els de temperatura o precipitació d’alguns instituts de meteorologia d’Anglaterra o Alemanya, amb sèries molt llargues de fa dos segles, poden estar condicionats perquè els observatoris abans estaven lluny de la ciutat i ara han quedat integrats en aquestes. Llavors no podem dir que el valor del registre sigui comparable. Després tenim registres com els d’estalactites de les coves o de sediments marins que ens indiquen la quantitat de diòxid de carboni que tenia l’atmosfera en el seu moment. Però aquí ens falten dades fiables d’un període llarg. A la Mediterrània, hi ha tres punts d’on tenim dades d’un llarg període: dues són a la costa francesa, una estació de biologia marina i una base de submarins, i l’altre és aquí, a les illes Medes. El meteoròleg Josep Pascual té dades des de fa 47 anys, no hi ha cap altra sèrie tan ben feta com la seva. I què passa? Que quan demanes recursos per fer recerca, te’n donen, però en canvi si els vols per fer aquests reculls de dades tan rutinaris et diuen que no.

També veiem que les captures dels pescadors ens diuen molt sobre els canvis al mar, oi? O el fet que ens trobem més meduses a les platges.

Hi ha espècies que venen de Gibraltar o que entren des del mar Roig pel canal de Suez que mai no s’havien vist. És un dels efectes del clima. I de l’ampliació del canal perquè hi passessin vaixells més grans. A la costa oriental de la Mediterrània, per exemple, han entrat espècies de peixos herbívors, que mengen algues i ho deixen tot pelat. És com un bosc: si talles els arbres, desapareixen els ocells, i al mar, sense algues com la posidònia desapareixen els peixos.A la zona atlàntica d’Andalusia també s’han trobat algues que poden cobrir la superfície del mar i no deixar que penetri la llum, fet que també mata les algues del fons. Totes aquestes espècies prosperen perquè l’aigua és més calenta i també perquè no tenen depredadors.

Hi ha alguna possibilitat de recuperació?

N’hi ha una, l’ampliació de les àrees protegides. Allà on no es deixa pescar, les poblacions de peixos augmenten i s’escampen. Els pescadors ja han après que no cal que pesquin en les zones protegides, que ho poden fer al voltant. Recordo quan es va implantar la primera àrea protegida, a les Medes, i els pescadors ens volien matar. Ara són els primers a defensar-la perquè ja saben que allò funciona.

En un altre ordre de coses, acaba de traspassar el relleu en la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans a la filòloga Teresa Cabré. Aquesta vegada no serà un traspàs rutinari, sinó que tindrà un component històric..

Sí, serà la primera presidenta de l’IEC. Tocava, per molts motius. Per un cantó, el nombre de dones membres és clarament inferior al que hauria de ser, comparant per exemple amb les universitats. A les universitats, les dones catedràtiques són al voltant del 30% per una sèrie de raons històriques.. però a l’IEC les dones són menys encara, un 17% aproximadament. Es busca l’excel·lència en tots els camps científics però estem intentant revertir la situació. Per altra banda, la situació de la llengua a tots els territoris de parla catalana és problemàtica, amb decisions com la del govern francès o la de l’aragonès, de la qual ja no es parla tant. A les Illes, depèn de si el govern és de dretes o d’esquerres, i al País Valencià les coses han millorat.

L’IEC té un paper en la recerca, al marge de les universitats?

L’IEC fa recerca, a banda de la llengua, en àmbits en què les universitats no el fan, com és la catalanística. És a dir, la història, els aspectes jurídics o qualsevol altre que tingui a veure amb els Països Catalans. Rebem uns 5 milions de la Generalitat i de l’ordre d’1 milió d’altres institucions, però cada vegada que hi ha un nou govern hem de tornar-li a explicar el que fem i per què val la pena fer-ho en recerca. Nosaltres no podem optar directament a projectes competitius, ho hem de fer a través d’universitats i a vegades s’hi posen més bé i altres no.

.

tracking